(Imatge pròpia) |
Xisclen cel enllà
els anys de bec tort.
Cada deu de juny,
quan surto al balcó,
en són més, potser
tants, sens dubte massa.
Un estol d’ocells
voraços de mi,
d’aquest insecte
minúscul en què
m’he anat convertint
sense adonar-me’n.
Desapareix l’horitzó
d’any en any
sota el vaivé
neguitós d’unes ales
que tornen de manera
inapel·lable.
Poema inèdit
Més sobre l'autora, ací.
2 han deixat la seua empremta:
No és bo tenir una opinió tan negativa d'un mateix...
Pense el mateix. Fa uns dies vaig fer un poema per a l'aniversari d'una amiga en el que, basant-me en aquest de Gemma Gorga, li pegava la volta i presentava el pas dels anys com a positiu.
Salut i poesia.
Publica un comentari a l'entrada