ENCESA FOTOGRAFIA

3 agost 20:00

Presentació d'Encesa fotografia d'Alexandre Navarro a l'Ateneu de Bétera

(Taulell de la meua propietat, ceràmica valenciana del s. XVIII)

XVII

És de bades que cerques 

l'adreça, el nombre, 

la porta aquella.

Afirmaven els grecs 

que la magrana

és el fruit de l'oblit,

quantes magranes,

doncs, em caldrien?

Quina almàssera viva,

quin trull dels meus ossos?

Alexandre Navarro

Encesa fotografia

Ed. Germania, 2013

Més sobre l'autor, ací.

ORDALIA (II)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

És la meua deliqüescència: absorbir la lluna

Antoni Defez

Com l’aigua, esborre les teues petjades de l’arena.

Com la llum, envaïsc la teua ombra,

Cerque les pluges de tardor que inunden les teues rieres.

Prenc les teues mirades perdures i me les apropie.

Esborraria el teu nom de totes les pàgines.

Furtaria els teus desigs i els tancaria a la presó dels meus ossos.

Enterraria els teus sospirs en mastabes eternes.

Estimbaria tots els minuts pel rocam del temps.

            És la meua deliqüescència: absorbir-te.

ORDALIA

(Imatge presa de la xarxa retocada per mi)

Introduiria les mans en el foc i m’ofegaria lentament,

m’asfixiaria a poc a poc i caminaria sobre brases,

no dubtaria a combatre contra óssos i lleons...

només per pressentir-te.

                                               Després,

introduiria les mans en el foc del teu cos,

m’ofegaria lentament en la teua sang,

m’asfixiaria a poc a poc amb els teus efluvis,

caminaria sobre les brases del teu deler

i no dubtaria a combatre contra l’eternitat

només per viure en una mirada teua.

OMBRES

(Sembrador d'estels, Kaunas. Lituània)

Tristeses apegaloses
d'un record infinit
es dibuixen sobre una paret
neta com taca de neu:
tions que sobrevisqueren al xop
i ara esquincen la pell del vent
i tracen en l'aire camins d'ombres
en direcció al regne
dels somnis sense nom.

Maria Josep Escrivà

Remor alè

Poesia 3 i 4, 1993

Més sobre l'autora, ací.

POEMA AMB DATA (XLIX): vint-i-dos de juliol de mil nou-cents cinquanta-nou

(Imatge presa d'ací.)

[...]   

                                  Crec que entenc

l'existència, o almenys una minúscula part

de la meva existència, només a través del meu art,

en termes de plaer combinatori;

i si el meu univers privat s’amaga correctament,

el mateix passarà amb el vers de les galàxies divines

del qual sospite que és un iàmbic.

Estic raonablement segur que sobrevivim

i que el meu tresor viu en algun lloc,

com estic raonablement segur que

demà em despertaré a les sis, el vint-i-dos de juliol

de mil nou-cents cinquanta-nou,

i que el temps serà probablement bo.

Llavors que em deixen posar aquest despertador,

badallar i tornar els "Poemes" de Shade al seu estant.

[...] 

Vladimir Nabokov

Fragment de Pàl·lid foc

(Traducció del castellà, Aurora Bernárdez)

Ed. Anagrama

PENSAMENTS PINTATS (XXIII)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Quin final tan trist el d'algunes paraules com el del salmó en la boca de l'ós.

POEMA AMB DATA (XLVIII): Y SE LLAMABAN MAHMUD Y AYAZ

Y se llamaban Mahmud y Ayaz,

y tenían tan solo 17 años,

y fueron ahorcados un 19 de julio.

No lo olvidemos.

Su historia debía haberse escrito

con otros titulares, con otras fotografías.

Pero no fue así.

Llegaron llorando a la plaza.

En la furgoneta de su angustia,

llorando las lágrimas que no derramarán de viejos.

(Como tantos otros, yo he visto las fotografías).

Y llegaron como dos cachorros asustados,

temblando entre el frío de tantas miradas,

ante el abismo del final de su vida

antes incluso de haber intentado imaginarla.

José Manuel Lucía Megías

Y se llamaban Mahmoud y Ayaz

 Amargord, 2012

Més sobre l'autor, ací.

Més sobre el fet, ací.

POEMA AMB DATA (XLXVII): KANAZAWA

(Imatge no identificada prea de la xarxa)

Vam arribar a Kanazawa el dia quinzè del setè mes, després de creuar el mont Unohana i la vall de Kurikara. Hi vam conèixer un comerciant anomenat Kasho que hi venia a fer negocis des d'Osaka i hi vam compartir l'allotjament. Havíem sentit parlar d'un tal Issô, que s'havia fet un cert nom en l'àmbit de la poesia i fins i tot havia arribat a ser conegut pel públic en general, però dissortadament havia mort jove, l'hivern anterior, i vam assistir al servei funerari que li oferia el seu germà:

Tu també, tomba,

somou-te amb el meu plor,

vent de tardor.

Ens van convidar a una cabana amb el sostre de palla:

Fresca, ja, de tardor:

tots de cara al meló

i l'albergínia.

Pel camí:

Malgrat el sol,

roent, roent encara,

el vent de la tardor.

Matsuo Bashô
L'estret camí de l'interior
Traducció de Jordi Mas López
Edicions de 1984

POEMA AMB DATA (XLVI): PIERRE LE MAQUIS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Yo llegué a Aix en Provence por la mañana

de un día oscuro de septiembre 

cuando las hojas secas de los plátanos 

revueltas por el viento golpetean 

con furia el parabrisas ya manchado

por el barrillo de los camiones

que cruzan La Camargue en la hora incierta

que brilla entre dos luces. Un café

agua en el rostro y consultar el plano:

rue de la République; rue de la Gare;

place de Saint-Paul: aquí pequeña calle

serán pocos minutos. Oui Monsieur

y la búsqueda fácil; con la carta

y el paquete que envuelve la botella

de Fundador Domecq

hasta un segundo piso. La señora

envuelta en una bata medio china

me contempla y me escucha. Pierre no está;

no vive aquí, se fue y ella no sabe a dónde;

quizás en el bar: allí tenía amigos

y alguno lo sabrá. Las escaleras

y el golpe de la puerta a mis espaldas.

Nada en el bar. Tampoco

los hombres que jugaban la partida

cada día con él saben decirme

cómo encontrar a Pedro o dónde vive.

Tan sólo entiendo que hace más de un año

empezó a beber fuerte

que hablaba más que nunca de la guerre

que se reía solo y maldecía

jurando en castellano

y que le detuvieron

un Catorce de julliet 

cuando orinaba las flores y coronas 

del Monument de la Résistance 

de la que había sido Comandante. 

Pedro Antón o Pierre; escucha: 

no sé si aún estás vivo 

pero si un día lees o te cuentan 

lo que ahora escribo aquí quiero que sepas 

que de regreso ya hacia La Junquera 

en un bistrot increíble rodeado de gitanos 

que hablaban catalán -cerca de Sète-

yo me bebí con ellos la botella 

que para ti me dieron en Tortosa. 

Fue a tu salud: lo juro. Aquella carta 

creo que la he perdido.

                                

José Agustín Goytisolo

  Algo sucede, 1968, en Palabras para Julia y otros poemas

Plaza y Janés, 1988

Més sobre l'autor, ací.

VENEDOR DE PA

(Venedor de pa. Mosaic del paviment de la Basílica de Teodor. Aquileia.)

El pa que ara tireu en l'abundància,

jo l’arreplegue perquè no us en falte.

Que van a venir dies de fretura

i haurà d'anar captant-ne qui en comprava.

Ací el teniu. Que cap bocí no es perda.

Si no en tinguéreu prou, multipliqueu-lo.

Repartiu-lo entre els vius. I al cap del dia,

deixeu-ne per als morts que no en tingueren.

Antoni Ferrer

Pietà

Amós  Belinchón, editor, 1993

Més sobre l'autor, ací.

DELIQÜESCÈNCIA

("Caminant sobre el mar de boira" de Caspar David Friedrich)

La vida és un prodigi massa fràgil.

Gemma Gorga

Restar immòbil al bell mig de la nit.

No gosar trencar l’encanteri del moment

de les llunes atapeïdes de misteris.

Restar immòbil per evitar

les espases i les llances del temps.

Esquivar les queixalades dels somnis.

Immòbil, evitant els naufragis

dels delers descarnats, sepultats.

No dir. No despertar. No pensar.

Restar immòbil quan tot és ordre o desordre.

No assumir el dibuix de les paraules.

A la matinada d’enlloc,

restar immòbil al llindar de l’entresomni,

Després, despullat, en el ple de la nit,

restar atuït, perdut i orfe.

Restar immòbil i, inopinadament,

dissoldre’s a poc a poc
en el prodigi de la vida.

DOMUS AUREA

(Imatge pròpia)

L'habitació s'omplia completament de llum.
Esclatava. Era fulgor entre parets brillants.
Només quedava a les fosques
la bombeta encesa.
Quan tu venies.

Manuel Forcano

Com un persa

Tàndem  Edicions, 2011

Més sobre l'autor, ací.

POEMA AMB DATA (LXV): PASSEIG D'ANIVERSARI (3 de juliol de 1983)

(Imatge presa d'ací)

Encara hi ha vials per passejar, 
però la mort n'ocupa tots els bancs. 
Riuen i juguen a saltar i parar 
nens atordits al caire dels barrancs.

He fet l'intent d'estar-me dret al pont 
que els barracots separa dels jardins. 
Ja del delit de fer de tastavins 
sols queda el pler de l'aigua d'una font.

Ara camino pel vell casc urbà 
mentre viatgen cap als seus destins 
els vells amics, les dones i els bocins 
del que era jo, de noi, perdut a l'alzinar.

Joan Vinyoli

Passeig d'aniversari

Empúries, 1984

Més sobre l'autor, ací.