 |
| (Imatge pròpia) |
Esclatava. Era fulgor entre parets brillants.
Només quedava a les fosques
la bombeta encesa.
Quan tu venies.
Manuel Forcano
Com un persa
Tàndem Edicions, 2011
Més sobre l'autor, ací.
divendres, 5 de juliol del 2013
DOMUS AUREA
Esclatava. Era fulgor entre parets brillants.
Només quedava a les fosques
la bombeta encesa.
Quan tu venies.
Manuel Forcano
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
4 han deixat la seua empremta:
Comentari que ha fet Helena Bornals d'aquest poema al seu blog UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA:
La persona que arriba, la que estimes, la que et fa somriure de felicitat perquè és com el sol que ho il·lumina tot. De tanta llum que projecta, la bombeta encesa queda a les fosques pel contrast, d'una manera metafòrica. Em recorda aquest poema de Narcís Comadira.
Pausa
T’imagino a la taula entre els teus llibres
i la pluja al jardí mullant-ho tot.
Només el tecleig ritmat de la màquina
i la llum que se’n va tènuement.
Després t’alces, trafegueges, la cuina
està en repòs, els plats nets, cap per’vall.
Quan vas d’un lloc a l’altre s’il.lumina
cada objecte. Ben igual quan anem
amb espelmes. Després tornes, la feina
l’acabaràs demà, mires un llibre.
Acaricies lentament les pàgines
mentre degota, al captard, la prunera.
COMADIRA, Narcís, El verd jardí. Barcelona: Edicions 62, 1972
Tot plegat, preciós.
Que bonic tenir llum pròpia, fins el punt d'enfosquir una bombeta encesa, que es converteix en ombra...Hi ha persones que quan entren en un lloc, són com quan en un dia núvol, de sobte, surt el sol. Com diu Novesflors, tot plegat, molt bonic...
Bon diumenge.
Quin encert la imatge de la llum fosca!
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada