 |
| (Imatge pròpia) |
ampla
caixa d'ocells blaus que van gelant-se,
la nit
vessa solituds damunt la fosca;
aspra malenconia esquinça els rituals,
brunyida
fredor que fou d'amor, amb tu,
com danses
de llenços pels cristalls del son.
emmiralla lluna plena d'espills verds
el tebi vol
d'adormits amants covards;
ritme d'arbres tanca amb gebre la tardor
exhaurides
les antigues cerimònies:
argentada
aigua o vidre no embolica
gessamí
pres carn o llana d'hiverns endins
per
carícies defensat d'altres gelades.
Gaspar J. Urban
Cadells de la fosca trencada
Tres i quatre, 1976
Més sobre l'autor, ací.
Entrades
4 han deixat la seua empremta:
Avui vinc a dir de la imatge, preciosa foto nocturna.
"La nit vessant solituds damunt la fosca", molt nostàlgic i ben aparellat amb la imatge.
Petonets.
Sempre l'amor en passat, poeta... i amb 'brunyida fredor que fou...' I haver de viure d'aquelles paraules i no d'altres.
Una abraçada.
Gràcies, Novesflors.
M. Roser, molta nostàlgia en el poema, sí.
Olga, tens raó, vivint amb les paraules que ens acompanyen, sembla que ens trien elles a nosaltres i no a l'inrevés.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada