 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
Ulls d’infant que dormiren
a recer dels murs de la innocència,
a la vora de les llàgrimes.
Ombres que ompliren grans parets
emblanquinades de somnis
i s’amagaven en carrerons d’esperances.
Paraules que enyoraren boques
i boques que deixaren de pronunciar
paraules amb gust de desig.
Sabates polsegoses que abandonaren
empremtes en la pedra aspra i tossuda
dels camins inimaginables,
Ecos que creixen i creixen
en un cabdell de records.
Sóc records i em calen molts baguls
on amagar-los.
Jesús Giron Araque
Llibre de contemplació
Ed. Germania, 2013
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
No m'havia parat mai a pensar que és podia tenir el síndrome de Diògenes guardant records...Però en aquest cas és un síndrome positiu, perquè no fan mai nosa, al contrari...
Molt bonic el poema, ja em va agradar quan el vaig llegir al teu llibre!
Bona vesprada, Jesús.
Gràcies, M. Roser. Els records són així: s'acumulen i a poc a poc van fer-se amos de la memòria.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada