 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
A Josep Porcar
Palpant encara els suaus murs de l'enderroc, passant la mà,
els dits, per les reixes contundents, reixes plenes de pols garbellada,
de finíssima pols incommensurable, vas extreient els acolorits taulells
de sota el balcó, com immensos queixals divuitescos, amb molta cura,
un a un, clec, clec, temptejant silenciosament l'amarga consistència
amb la paleta —la catalana dels obrers, del pare, de l'avi— conscient, però,
del dolgut sacrilegi, la pols s'espesseix, Potser alguns ulls et guaiten
des de l'ombra plena d'esparts, des dels foradats canyissos
del sostre; pel terra, astorada, la vela d'un carro que mai tornarà
a moure's del corc, s'escampa entre corfes d'ametles vellíssimes, panolles
rosegades, i al·lucinants tires de tomaques, místiques per l'aire estupefacte
i florit de la pols, de les andanes. Amb un cabàs els replegues,
col·locant-los tendrament com si d'arnats difunts omplires l'atifell,
com si amb càlides vesprades alfarrassares els colors pintats i vivacíssims.
Mentre, l'espremuda pols —algú aventurarà si és la pols del temps—
ompli, inexorable, tot el carrer amb una llarga processó
resseguint les teues passes insomnes, perdudes, atarantades pel carrer.
Alexandre Navarro
Ex-vot
Ardeas poesia, 1987
Antoni Defez
Entrades
