EMPREMTES

La poesia és el món fugitiu, incomprensible i fràgil d'allò que no es pot repetir mai. ALAIN VERJAT

divendres, 12 de desembre de 2014

SANEFA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
A Josep Porcar

Palpant encara els suaus murs de l'enderroc, passant la mà, 
els dits, per les reixes contundents, reixes plenes de pols garbellada, 
de finíssima pols incommensurable, vas extreient els acolorits taulells 
de sota el balcó, com immensos queixals divuitescos, amb molta cura, 
un a un, clec, clec, temptejant silenciosament l'amarga consistència 
amb la paleta —la catalana dels obrers, del pare, de l'avi— conscient, però, 
del dolgut sacrilegi, la pols s'espesseix, Potser alguns ulls et guaiten 
des de l'ombra plena d'esparts, des dels foradats canyissos 
del sostre; pel terra, astorada, la vela d'un carro que mai tornarà 
a moure's del corc, s'escampa entre corfes d'ametles vellíssimes, panolles 
rosegades, i al·lucinants tires de tomaques, místiques per l'aire estupefacte 
i florit de la pols, de les andanes. Amb un cabàs els replegues, 
col·locant-los tendrament com si d'arnats difunts omplires l'atifell, 
com si amb càlides vesprades alfarrassares els colors pintats i vivacíssims. 
Mentre, l'espremuda pols —algú aventurarà si és la pols del temps— 
ompli, inexorable, tot el carrer amb una llarga processó 
resseguint les teues passes insomnes, perdudes, atarantades pel carrer.

Alexandre Navarro
Ex-vot
Ardeas poesia, 1987
Més sobre l'autor, ací i ací


2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Un cabàs ple del records d'una vida passada i de la pols del pas del temps...
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

Encara que semblen pols, els records sempre estan amb nosaltres.
Gràcies pel comentari, M. Roser.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada