SANEFA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

A Josep Porcar

Palpant encara els suaus murs de l'enderroc, passant la mà, 

els dits, per les reixes contundents, reixes plenes de pols garbellada, 

de finíssima pols incommensurable, vas extreient els acolorits taulells 

de sota el balcó, com immensos queixals divuitescos, amb molta cura, 

un a un, clec, clec, temptejant silenciosament l'amarga consistència 

amb la paleta —la catalana dels obrers, del pare, de l'avi— conscient, però, 

del dolgut sacrilegi, la pols s'espesseix, Potser alguns ulls et guaiten 

des de l'ombra plena d'esparts, des dels foradats canyissos 

del sostre; pel terra, astorada, la vela d'un carro que mai tornarà 

a moure's del corc, s'escampa entre corfes d'ametles vellíssimes, panolles 

rosegades, i al·lucinants tires de tomaques, místiques per l'aire estupefacte 

i florit de la pols, de les andanes. Amb un cabàs els replegues, 

col·locant-los tendrament com si d'arnats difunts omplires l'atifell, 

com si amb càlides vesprades alfarrassares els colors pintats i vivacíssims. 

Mentre, l'espremuda pols —algú aventurarà si és la pols del temps— 

ompli, inexorable, tot el carrer amb una llarga processó 

resseguint les teues passes insomnes, perdudes, atarantades pel carrer.

Alexandre Navarro

Ex-vot

Ardeas poesia, 1987

Més sobre l'autor, ací i ací