 |
| (Imatge pròpia) |
Sense cap mirament, sense dolor, sense respecte,
m’han bastit a l’entorn grans i altes muralles.
m’han bastit a l’entorn grans i altes muralles.
I m’estic ara aquí i em desespero.
No penso en res més: aquesta sort em devora el pensament,
No penso en res més: aquesta sort em devora el pensament,
Perquè tenia tantes coses per fer, allà a fora.
Ah, quan construïen els murs, com no vaig fer-hi atenció!
Ah, quan construïen els murs, com no vaig fer-hi atenció!
Però mai no vaig sentir la remor o la veu dels qui els
bastien;
sense jo adonar-me’n em van tancar lluny del món.
Konstantinos Kavafis
Poesia
Ed. Curial, 1977
Més sobre l'autor, ací
[Traducció de Alexis Eudald Solà]
Entrades
4 han deixat la seua empremta:
Colpidor poema.
Ha de ser molt angoixant, sentir-se oprimit entre els murs...
Potser la força de l'amor i l'amistat pot aconseguir fer'hi un forat per on alliberar-se'n!
Bon vespre, Jesús.
És un poema que m'identifico, amb el temps t'adones que al nostre voltant s'han construït murs, a vegades els han fet altres i altres vegades els hem fet nosaltres. Potser no cal enyorar-los sinó descobrir aquella esplanada magnífica que tenim davant nostre.
De vegades hi ha murs desitjats, són els menys. Els que es basteixen al nostre voltant són els més i també els més significatius.
Gràcies pels comentaris a totes.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada