EMPREMTES

La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva. JOSEP MIR

divendres, 23 de gener del 2015

MURS

(Imatge pròpia)
Sense cap mirament, sense dolor, sense respecte,
m’han bastit a l’entorn grans i altes muralles.
I m’estic ara aquí i em desespero.
No penso en res més: aquesta sort em devora el pensament,
Perquè tenia tantes coses per fer, allà a fora.
Ah, quan construïen els murs, com no vaig fer-hi atenció!
Però mai no vaig sentir la remor o la veu dels qui els bastien;
sense jo adonar-me’n em van tancar lluny del món.

Konstantinos Kavafis
Poesia
Ed. Curial, 1977
Més sobre l'autor, ací
[Traducció de Alexis Eudald Solà]

4 han deixat la seua empremta:

novesflors ha dit...

Colpidor poema.

M. Roser ha dit...

Ha de ser molt angoixant, sentir-se oprimit entre els murs...
Potser la força de l'amor i l'amistat pot aconseguir fer'hi un forat per on alliberar-se'n!
Bon vespre, Jesús.

Consol ha dit...

És un poema que m'identifico, amb el temps t'adones que al nostre voltant s'han construït murs, a vegades els han fet altres i altres vegades els hem fet nosaltres. Potser no cal enyorar-los sinó descobrir aquella esplanada magnífica que tenim davant nostre.

Calpurni ha dit...

De vegades hi ha murs desitjats, són els menys. Els que es basteixen al nostre voltant són els més i també els més significatius.

Gràcies pels comentaris a totes.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada