 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
i no sé què respondre't.
Arriba un moment que se'ns acaba el foc
i la pluja ens tanca els llavis, com una traca mullada.
Però callar no és de covards,
callar no és oblidar la sang de les paraules.
Si el món no vol entrar per la boca del metro,
¿per què he de viatjar per foscos soterranis?
Si el món puja al tren per admirar paisatges,
¿per què he de filmar jo el que tothom pot veure?
Potser, corn tu, podria volar
i fer-me el niu en un campanar càlid,
però més amunt de l'altura d'un jugador de bàsquet
l'aire s'enrareix, el vertigen m'esborrona
i en conseqüència el món no m'interessa.
Només quan visc l'amor com un adolescent,
només si hi ha una mà de verge que em masturba,
m'assec, al·lucine i escric:
però un poema no és això,
un poema és l'espai insubstituïble de les coses.
Ramon Ramon
Cor desmoblat
Ed. Denes, 2004
Més sobre l'autor, ací
Entrades
3 han deixat la seua empremta:
Mai s'ha de preguntar a un poeta si encara fa versos. El poeta és un vers constant i no s'ha de suposar que deixi de ser poeta sino respectar els seus silencis.
Un campanar, potser no és un lloc massa adient per fer-hi el niu, si busquem calidesa...
Bon vespre.
Tens raó, Olga, encara que es vulga, no es pot desertar de ser poeta.
També tens raó , M. Roser, jo no triaria un campanar per a fer-hi niu, és molt... sorollós i religiós.
Gràcies pels comentaris.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada