LES DONES DE WINSPERG

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Fores a Winsperg, Carlota, aquella alba callada 
i em dugueres a l'esquena com un feix 
de llenya prima i delicada -car un poble 
no val més que el rosar d'una besada 
ni sega els camps la dalla de Saturn- 
Tu no ho recordes, ho vius encara;  
ets la mateixa  
i per això no et cal. Jo  
som també el que era. allò mateix  
-un feix de carn que una dona arrossega  
cap a l'altra banda de l'Orc-,  
pro duc encara, com una vira encesa,  
el somrís del rei just clavat a dins la pell   
i per això malembast   
mals versos amb records que no són meus,   
pro que em conhorten   
molt més que no si ho fossin  
i em crec encara
-sempre mig desfermat i a punt   
de ser només llenya escampada    
en un camí desert—    
que és un altre qui viu rera els meus ulls    
i que jo som, Carlota, la llum.
només la llum que tafaneja entre les coses.

Andreu Vidal

Els dies tranquils

Gregal llibres, 1988

Més sobre l'autor, ací