EMPREMTES

La poesia és el món fugitiu, incomprensible i fràgil d'allò que no es pot repetir mai. ALAIN VERJAT

dimarts, 26 de maig de 2015

TELÈFON

(Pintura d'Antonio López)
Este poema se destruye y te supone muerto.
Ya sólo eres sombra, y poema.                    
Ángel SÁIZ

M'estimava marcar la xifra del telèfon, 
aquella xifra màgica que era la teua veu segons després, 
aquella indecisió de les primeres frases, 
la cita concertada, els besos per les ones. 
Imaginava el teu cos pel telèfon: 
els pits menuts dreçant-se, 
la càlida esperança de les cuixes, 
les corbes suaus del llom. 

Amor és una paraula inevitable, 
torpe i inevitable. 

I com em feies córrer: 
fóra prohibit fer córrer així un home. 
Quin espectacle impropi 
el meu amor per tu. 

Després era el teu cos i les paraules calmes 
(als dos ens agradava Garcilaso, 
el bell temps de les èglogues, 
aquell temps que es conjuga en pretèrits).
L'amor: un breu moment perfecte. 

Ara no sona cap telèfon, en silenci 
puc escriure de tu, puc prescindir de tu. 
També tu hauries volgut una ègloga, 
potser la mereixies.
                        
Vivim un temps nefast,
ja no s'escriuen èglogues.


Enric Sòria
Camp de mines (Poesia catalana del País Valencià 1980-1990)
Edicions de la Guerra, 1991
Més sobre l'autor, ací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Potser algun dia sonarà un altre telèfon, que trencarà el silenci feixuc, d'ara...
Bona tarda, Jesús.

Calpurni ha dit...

El misteri del telèfon: sonarà o no sonarà?
Gràcies pel comentari, M. Roser.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada