TELÈFON

(Pintura d'Antonio López)

Este poema se destruye y te supone muerto.

Ya sólo eres sombra, y poema.                    
Ángel SÁIZ

M'estimava marcar la xifra del telèfon, 
aquella xifra màgica que era la teua veu segons després, 
aquella indecisió de les primeres frases, 
la cita concertada, els besos per les ones. 
Imaginava el teu cos pel telèfon: 
els pits menuts dreçant-se, 
la càlida esperança de les cuixes, 
les corbes suaus del llom. 

Amor és una paraula inevitable, 
torpe i inevitable. 

I com em feies córrer: 
fóra prohibit fer córrer així un home. 
Quin espectacle impropi 
el meu amor per tu. 

Després era el teu cos i les paraules calmes 
(als dos ens agradava Garcilaso, 
el bell temps de les èglogues, 
aquell temps que es conjuga en pretèrits).
L'amor: un breu moment perfecte. 

Ara no sona cap telèfon, en silenci 
puc escriure de tu, puc prescindir de tu. 
També tu hauries volgut una ègloga, 
potser la mereixies.
                        
Vivim un temps nefast,
ja no s'escriuen èglogues.

Enric Sòria

Camp de mines (Poesia catalana del País Valencià 1980-1990)

Edicions de la Guerra, 1991

Més sobre l'autor, ací