 |
| (imatge no identificada presa de la xarxa retocada per mi) |
buidat dels ulls més foscos i marcits,
recorro les partions d'aquest cos hostil
que diuen que és el meu.
i no m'hi reconec.
Indigent als estigmes que la veu
cogita i crema,
recullo l'atzar amb la copa d'or
dels somnis mil·lenaris.
Mentre la raó dels cossos es trobi
en altres cossos, res no
tindrà el seu propi nom.
Com un bagatge invisible fuig la vida.
Com un costum, l'eternitat del cant.
Jaume Pont
Jardí bàrbar
El mall, 1981
Més sobre l'autor, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Amb bagatge ho sense, la vida té el costum de fugir, eternitats enllà...
Bona vespreda.
Temps fugit, M. Roser. No hi ha retorn.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada