EMPREMTES

La poesia és el món fugitiu, incomprensible i fràgil d'allò que no es pot repetir mai. ALAIN VERJAT

dimecres, 20 de gener de 2016

CICLE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Trenta anys és bona edat per a morir-se    
de tedi o de dolor o d'esperança    
o qualsevol desfici col·lectiu    
de les cèl·lules cansades ja d'oir-se    
repetir la mateixa cantilena    
de sempre.

              Perquè, anem a veure:
¿importa molt si un cos desapareix    
en tal moment determinat o en tal altre?
¿Renuncia llavors el cel al núvol,    
la terra a la pluja,    
la rosa al perfum?
¿Es desbarata, potser, l'ordre de les hores,    
la rutina primordial de les collites,    
el puntual sospir de la mare?

Si el cansament és tan profund    
com una arruga en el front de la nostàlgia.
Si duc al muscle un sol que no respira    
i no em deixa abandonar-me ni un segon.
Si fa dos segles que sent com es passegen    
amb peus tots bruts sobre el meu engonal.
Sí camine tan a espai com una pena    
quan s'instal·la en les pupil·les i recorda.

Puc trobar-ne, a més, antecedents    
ben insignes, dolcíssims i preciosos.
                                               
Marc Granell
Fira desolada
Columna, 1991
Més sobre l'autor, ací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Penso que no hi ha una edat més bona que una altre per morir-se...I de triar el perquè, potser d'esperança!
És veritat que per una persona que se'n vagi el món no s'atura, continua el seu cicle vital!!!
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

La rutina és la rutina sempre: tot passa irremeiablement.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada