(Imatge no identificada presa de la xarxa) |
de tedi o de dolor o d'esperança
o qualsevol desfici col·lectiu
de les cèl·lules cansades ja d'oir-se
repetir la mateixa cantilena
de sempre.
Perquè, anem a veure:
¿importa molt si un cos desapareix
en tal moment determinat o en tal altre?
¿Renuncia llavors el cel al núvol,
la terra a la pluja,
la rosa al perfum?
¿Es desbarata, potser, l'ordre de les hores,
la rutina primordial de les collites,
el puntual sospir de la mare?
Si el cansament és tan profund
com una arruga en el front de la nostàlgia.
Si duc al muscle un sol que no respira
i no em deixa abandonar-me ni un segon.
Si fa dos segles que sent com es passegen
amb peus tots bruts sobre el meu engonal.
Sí camine tan a espai com una pena
quan s'instal·la en les pupil·les i recorda.
Puc trobar-ne, a més, antecedents
ben insignes, dolcíssims i preciosos.
Fira desolada
Columna, 1991
Més sobre l'autor, ací
2 han deixat la seua empremta:
Penso que no hi ha una edat més bona que una altre per morir-se...I de triar el perquè, potser d'esperança!
És veritat que per una persona que se'n vagi el món no s'atura, continua el seu cicle vital!!!
Bon vespre, Jesús.
La rutina és la rutina sempre: tot passa irremeiablement.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada