 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
les paraules no dites amaren el vidre
i retopen el terra esmicolades
en petits fragments.
Passaràs un altre dia
per les mateixes cambres solitàries
on habita el silenci.
Potser hauràs de contestar preguntes
que no et demanen resposta.
Veuràs cossos vius, encara. Tan vius com el teu cos.
Cossos que anhelen la vida que la vida els nega.
I uns ulls que et cridaran des del fosc de les pupil•les
cercant de menar una esperança.
Però la pena no els abandonarà,
perquè et deixes la porta entreoberta.
Voldries plorar, però te n'has d'anar.
Tu i el silenci.
Joan-Baptista Campos
Aquesta estranya quietud
Edicions Brosquil, 2005
Més sobre l'autor, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Potser amb aquestes paraules esmicolades en podrem confegir de noves, que passaran de puntetes per les cambres en silenci...I si vols plorar, plora!
Bon vespre, Jesús.
Paraules porten paraules. I si cal plorar, es plora.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada