(Imatge no identificada presa de la xarxa i retocada per mi) |
l'oceà sense fondària
del mirall de l'aire
l'espasme dels esguards.
Confluència de dos fluxos
engolits pel no-res.
Com la trajectòria
enfrontada de dos trens
cap al mateix punt,
en la mateixa via,
en el mateix moment.
Unió i desfeta, eclipsi;
sense explosió, impacte o tro.
Fusió en la línia lliscadissa
d'un plànol convergent
vers el caire del racó
entre dos espills.
Nòmada
Amós Belinchón, editor, 1991
Més sobre l'autora, ací
2 han deixat la seua empremta:
Mirar-se els ulls, veient en l'esguard de l'altre, la nostra pròpia ànima...
Bon vespre, Jesús.
Mirades profundes, tant que són capaces de fondre's amb l'altre.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada