(Il·lustració de la portada del llibre. Eric Zener) |
Al principi vam ser peixos
Vides a l'altra banda de l’espill
on l'ànima és una suau muntanya russa
i el cos lleu
res
Quelcom o algú
un
instint, un pressentiment, un profeta
ens va empènyer a travessar l'horitzó platejat
La mar que es va obrir per deixar-nos pas
va encegar el camí de tornada
I aquí estem
a la riba de l'impossible
encallats en aquesta naturalesa de fang
aigua
en més d'un 70%
terra
en menys d'un 30%
Híbrids desequilibrats, inadaptats, apàtrides
l'ànima bruta d’arena
els ulls en plor
Condemnats per l'amor voraç de les nostres
mares
L'aigua
que anhelem ens ofegarà
La
terra que ens dol ens esmicolarà
Esgotats per la gravetat que ens crucifica
éssers assedegats sempre boquejant
Bastards de fang
però fang enverinat pel somni primigeni
Estimat, mira’m
El teu cos i el meu contenen un mar
on l'aigua, saliva i sang, és dolça
on l'aigua, suor i llàgrimes, és salada
Estimat, vine a mi
Salpem
El hilo del agua
Algaida poesia, 2004
Més sobre l'autora, ací
[Traducció del castellà feta per mi]
2 han deixat la seua empremta:
Va bé que fem el llarg exercici de mirar enrere fins que ens trobem als mars primitius i primigenis: ningú dels "nostres" endevinaria que som aquí.
La recerca d'allò primigeni, impossible.
Gràcies pel comentari, Olga.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada