 |
| (Primavera. Sandro Botticelli) |
Avui, diumenge i nou de juny de dos
mil dotze. Estem junts i és quasi estiu,
sentim encara primavera al cos
i fem recompte del que fou i és viu:
anys indiscrets i mesos i estacions,
dies de mal comptar i hores que compten,
petits minuts enormes i segons
que van i vénen i ens descompten.
La suma del total, alguns hiverns
benignes, temperats, i divuit mil
dos-cents cinquanta dies quasi eterns:
mig segle d'horitzons sense perfil
i una nit breu que afirma que ets molt
ric
de temps viscut, perdut i compartit.
Ara somriu i dóna't sense mida,
sigues instint, natura primitiva.
Recorda que fugir
no porta
enlloc.
Xavier Macià
Obre les mans
Edicions 62, 2015
Més sobre l'autor, ací
Entrades
3 han deixat la seua empremta:
El resum de qualsevol vida, ni més ni menys, amb les seves coses positives i negatives...
Bon vespre, Jesús.
Totalment d'acord, fugir no porta enlloc.
Sembla que fugir és anar enllà sense moure's d'ací.
Gràcies pels comentaris.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada