 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
navegants de solituds i distàncies,
escrutem a la vida designis i vertígens,
ombres irreductibles en la plenitud del temps.
Enmig l'espai on ens pertoca viure
lliurem, callats, un combat amb els miratges
i arbrem, apassionadament, antics mots
al bell mig del desig i la temença,
massa captius com tenim els ulls
entre tanta desesperança,
nosaltres,
amatents cossos entre la fèrtil ferida del crepuscle,
mentre defora cau la tristesa somorta de la tarda
i esdevenim silenci i prometença
contemplant el mar que, pausadament,
ens interroga,
amants silents d'aquesta tendra,
dolorosa, esperada, dolça escuma de les hores.
Manel Garcia Grau
La veu assedegada
Ajuntament de Catarroja
Més sobre l'autor, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Jo no diria " cau la tristesa somorta de la tarda"...Cau la llum suau, plena de tonalitats, del capvespre...I en silenci contemplem la mar!!!
Bon vespre, Jesús.
De vegades llum i tristesa es mesclen en el mateix sentiment.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada