 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa i retocada per mi) |
Tot observant
el palmell de la teua mà
veig les
penúries del passat i del futur.
Tot observant
el palmell de la teua mà
veig el
firmament de la meua infància,
quan encara
podia volar fins a la lluna
i tots els
meus somnis serien una realitat.
Pare! El
temps ha passat,
he tornat
dels somnis a la vida.
He
sostingut en les meues mans els bocins
dels meus
somnis destrossats.
Els he mòlt
per a protegir-me,
els he
afilat per a mantenir-me viva,
els triture
novament,
per a ser
capaç encara
d'estimar,
tenir esperances.
Pare! Si ma vida novament es fera,
sé que tu
recolliries els trossos,
tot i que
et tallarien el palmell de la mà,
tot i que et feririen profundament.
tot i que et feririen profundament.
[Traducció meua a partir de la versió en castellà del festival de poesia de Medellín]
Ací es pot escoltar la recitació de l'autora de l'original en vietnamita.
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Quin poema tan tendre, i amb quina emoció el recita aquesta noia...Aquestes mans són d'un pare molt vellet i que ha passat penúries!
Bon vespre, Jesús.
L'evocació del pare o de la mare sempre és poètica. L'amor és poètic.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada