(Imatge de la pel·lícula King Kong, 1933) |
Sé que no m’importes. Ho sé, amb totes les lletres.
La teua puta cara de santa encantadora
de serps. Jure que no m’importa
gens. Encara que caiga a sobre meu l’edifici
aquell de Manhattan on un goril·la caçava
avions i la teua bellesa mentre em veus
i somrius però dic que no per dins
encara que em caiguen a sobre tots els edificis
de Manhattan, tota la gran illa granítica
de Manhattan, mentre tu somrius i, hòstia,
posen remember pels
altaveus i se m’ericen
fins i tot els pèls de llocs que desconec quan
arribes i em toques. Només una mica. Al braç.
I tanta paret i tants blocs de granit o calcaris
i tants quilòmetres de mur absurdament alt,
llarg fins l’infinit, i tot per terra per una merda
de música remember i
tu que ni em dius res.
Només somrius.
La llum del curtcircuit
Editorial Bromera, 2018
Més sobre l'autor, ací
2 han deixat la seua empremta:
Sembla que no li importa gaire, malgrat tot ella no deixa de somriure, suposo que tan li fa...
Bon vespre, Jesús.
El somriure sempre per davant!
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada