 |
| (Imatge pròpia) |
Veles i barques, blaus i escuma,
esclats de sal, bandera blanca.
Al fons del silenci de la llum
uns lladrucs estamordits,
el vell magnolier vencent ponents
contra la dura terra.
La tarda és el sabor de canella dels teus llavis,
carícia de la brisa marinària,
la veu que beu la música del temps
i el periscopi atent d'una mirada
que busca la llum muda.
A l'hora bruixa
naveguem tots els vaixells de l'instant
i la mar s'ompli d'imatges brillants
per a la pupil·la del pensament.
Tornen aquelles aus que hem vist passar
pausadament ram de les ones
a l'almadrava del temps.
Avars besem tota la llum que ens cau,
com imants de cristall, a les palpebres
i agafem ben fort la cua d'estel
d'un altre estiu que ja se'n va volant
i deixa ací la recança futura
dels indrets per on vam passar feliços.
Manel Rodríguez Castelló
Humus
Ed. Bromera, 1999
Més sobre l'autor, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
La descripció d'una postal marinera, que recorda passats feliços...Però la recança més que futura és del passat, no?
És veritat que l'estiu se'n va volant, el poema era premonitori, ja que penso que fa uns dies de tardor, fins i tot les orenetes es preparen als fils de la llum, per marxar totes plegades, cel enllà i ran de mar!!!
Bon vespre, Jesús.
La felicitat es pot trobar en qualsevol lloc, però la mar...
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada