 |
| (Il·lustració de Jaume Arcos) |
LA PELL DELS MOTS
Com una mossegada al meu cos
els versos amaguen dents de melic.
La seua sang d'ossos d'hivern
són la pell desfeta en pètals,
i els ulls, plens de síl·labes gelades,
amaguen els mots.
Els meus genolls, nuets de nits i de silenci,
fan caure la paraula dins de la llum.
Abel Dávila Sabina
Màtria
Ed. Germania, 2013
Més sobre l'autor, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
La pell dels mots deu ser de colors diferents, depen de si la paraula té llum o és fosca...
Bona vespre, Jesús.
Crec que la paraula sempre té llum encara que aquesta moltes vegades no siga massa clara.
Gràcies pel comentari.
salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada