 |
| (Luis Egidio Meléndez. Natura morta amb salmó, llimona i recipients, 1772. Museu Nacional del Prado) |
La deflagració
Aquí noto el gallet de fullaraca, a l’esquena,
una bala rebotada, una cremor forta de ferida neta,
un orifici d’entrada i un de sortida i, en l’interval,
una sala hipòstila que recull una altra aigua, a punt
per al bany de la musa. Així m’assec a la cadira
de fals travertí, a esperar com omplir amb paraules
d’emplastre els nius deserts, com retenir amb petites
preses cada glopada que s’esgarria a l’hort.
Hi haurà alguna manera de fer una nova boïga
per sortir a respirar, una mica d’aire, una mica de llum,
uns pocs centímetres per uns quants mil·límetres.
Oblidarem l’ofec, traient-lo de sota la molsa, vomitant-lo
una i una altra vegada, fins a aconseguir una obra serena,
un paper escrit que no hàgim de llençar als escombralls.
Un paper per deixar a la taula del despatx, al costat de
es meves coses, abans d’absentar-me del quadre.
Ara és ja un bodegó.
Ramon Cardona
Tocat i enfonsat
Edicions Proa, 2019
Més sobre l'autor, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Aquest és dels poemes que em costen d'entendre...I de fet, les natures mortes, no són pas una demostració d'art que m'agradi, cadascú té els seus gustos.
Bon vespre, Jesús.
Potser la recerca de la "desangoixa".
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada