 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
FOGUERA
Mentre s’escampa la música
per la solitud de la cambra,
encens la foguera dels records,
on cremen les màscares
lluminoses de la joventut.
Però saps que no pots caure
en les xarxes de la nostàlgia,
perquè els records no són la vida
ni deturen el treball perenne de la mort.
I així insisteixes en els mots,
en dibuixar flors nòmades
sobre l’esquena nua
de la pell de qui estimes,
per transformar la vida
en un concert de llavis
i de somnis contra el dolor.
Quan escriure és el refilar nocturn
d’un ocell enxampat
en el parany de la nit esquerpa.
Francesc Rodrigo
Alfabet de desig
Editorial Bromera, 2015
Més sobre l'autor, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Suposo que si la memòria, fa que hi hagi algun incendi de records, que no són la vida, però sempre n'hi haurà alguns que apaguin la foguera, perquè seran bons records...
De records n'hi ha de tot, però si són agradables, millor que millor.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada