LES CIUTATS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

LES CIUTATS

Talment arestes al paisatge, tot 

i que ho són, de paisatge sobre planes

o cims, veremen, a llurs encisades

artèries i venes, els carrers,

els suc de vides atret per l'onada

dels rellotges quan passa, generosa,

terrible alhora, per les altes costes

on es gronxen l'atzar i l'energia.

Aquests carrers donen, ferms, la besada

o el cop a les sabates del desig

que ens mou en qualsevol instant del cercle

—tenen la fosca raresa dels temples,

perfum i dolor— que reté els eixams

d'éssers esmaperduts pujats als mobles

en una buida i callada vorera.

La destral ha fet créixer portes negres

als edificis, amb seny; les finestres

són ulls delicats que projecten raigs

de seda sobre un cervell de memòries

enfosquides per tants impediments

inútils a l'hora de prendre un lloc

al prim rovell enreixat pels balcons.

Puc veure, allunyades, les torres blanques

i brunes, carregades amb la llet

dipositada per sonoritats

deleroses als vents incendiats 

que les travessen, talment una ofrena

feta a unes flors pacífiques al terra

polit per l'escuma aclarida i aspra

del pas de les hores. Un pati ens parla

d'ornaments que el cobrien i ha perdut;

les lletres càlides d'un llibre endutes

per un misteri amorós sense tristes

renúncies piquen, dempeus, les lloses

encara enyorades de les estàtues

que alguna volta, impúdiques, guardaren

llur imatge a les aigües de la pluja

caigudes sobre aquest cercle de cases.

I per sempre, els carrers, misteriosa

xarxa, amb un centre, on per sempre es fa viu

l'enigma d'un nou minotaure, arxiu

ordenat de la pols que causa el caos

als cels escàpols de les nostres veus

amargues, de densa escriptura humida,

esforçat a descriure, fermament,

el bellíssim paisatge, del qual surten

—sòlides llàgrimes d'irreversibles

trajectes entre masses sense forma—.

Les cases, a l'interior, esdevenen

silencis cúbics, on les veus igualen

l’equilibri lleuger amb les tensions

sense mesura a l'origen tranquil

de tota mena de paraules, plomes

sonores que creuen llindars maldestres,

única via entre les cambres vàlida

i signe de vida segur, als solsticis,

per a l'eixam que les habita. Brollen,

tancats darrera les finestres, vida

i amor; les urpes no podran desfer

lligams si la violència arriba

a contenir els límits del seu caràcter;

el bosc fa sentir la finor daurada

de la seva cançó madura als murs

angèlics encerclats per les columnes,

amb els carrers s'enllacen les arbredes

en una necessària unió;

l'animal i les aigües signaran

un pacte amb les fermeses de les cúpules.

Miquel de Renzi

L'assalt al jardí

Gragal llibres, 1986

Més sobre l'autor, ací