La meua contribució al dia del llibre en record de Carmelina Sànchez-Cutillas, programa emés per Telepobla (La Pobla de Vallbona) el 23 d'abril.
Jo tindré una mort
incolora, com un riu antic sense baladres.
I l'atzavara i els núvols i el blindatge fosc del vent, soterraran el meu nom a la cripta azòtica dels faunes.
Però un jorn, a l'hora del seny del vaticini,
tornarà als meus llavis el suc agredolç de la magrana.
El món és racional i
els preceptes del Torà són immutables, però
el regne de l'angoixa té el cor d'antracita i una verge que plora junt a la clau i el pany. La mort, serà
incolora com el vidre que trobàrem ahir?
Serà la mort un vol de maragdes? Jo
dataria totes les lletres missives els idus de març, perquè tinc l'ànima plena de focs follets i no puc pastar
el pa alís.
Els llavis tenen una
mel antiga, com els fulls del Psaltiri. Solitud i tristesa davallen al cor dels
homes, i la ressaca −sense possibles ancoratges− s'omple de sal. Tot el magnetisme
dels salms s'escampa entre el romànic, i els Cavallers Templaris no poden atalaiar
el camí dels Sants Llocs... La sobrevesta
blanca és una immensa Creu de sang...
Tu vindràs a nosaltres, ocell negre i petit, que
has niat els presagis a la gàrgola trisca. Vindràs com un gat mesquer, i no ens
n’adonarem de l'averany ni del grafit ni del xiprer fossilitzat. M'han dic que
un cirineu camina desmembrant la suor i la fusta, cap a un bosc de palmeres que
engrogueixen el cel. Paraules... paraules... Però el símbol i el dogma esclavitzen tot un poble de circumcisos.
Els jeroglífics i la pedra de Rosetta
Eliseu Climent, editor, 1976
Més sobre l'autora, ací
2 han deixat la seua empremta:
Jo prefereixo una mort plena de colors, el color de l'amistat, el de l'amor, el del cel...
Felicitats per aquesta lectura tan reeixida!
Bon vespre, Jesús.
La veritat és que tant li fa el color a la mort.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada