Ens hem aprofitat de la complicitat de la lluna
per omplir-nos les butxaques de rebel·lia.
Hem donat vida a les parets de la nostra perifèria,
ens hem revoltat contra el gris dinàstic.
Pinzellades al lliure albir.
Barreja de vermells, ataronjats,
indis i violats.
Cromats bruts i crus.
La bellesa de l’espectre,
tot d’una.
Els grills, en orquestra simfònica,
arrangen l’escena cridant les consignes
camp enllà.
Parlen de llibertat, de respecte,
de dignitat, i molt més.
Qui sap si a l’alba
les parets enlluernades acompanyaran
les aixades dels nostres aborígens.
Qui sap si a l'endemà
els nostres somnis, les nostres ànsies,
moriran entre enderrocs
de supèrbia i poder.
No ho sabem pas.
En aquesta nit, però,
les mans ens delaten.
Vermelles, ataronjades,
índies i violades.
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
L'univers sense, tot ell és una orquestra, tots els éssers que hi viuen parlen de dignitat i llibertat i la lluna que és la nostra millor confident, encara que de vegades no la veiem se'n fa ressò!
Bon vespre, Jesús.
La lluna sembla que conté tots els nostres secrets.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada