(Imatge pròpia)
LA REL
La rel de l'arbre no sap
que jo li estimo les branques
perquè fan ombra l'estiu
i l'hivern, al foc, escalfen;
perquè puc collir-hi flors
i quan té fruita, menjar-ne.
I no li prenc res de franc!
Que quan està assedegada
i els núvols passen de llarg,
sóc l'amic que li dóna aigua.
Joana Raspall
Versos amics
Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998
Més sobre l'autora, ací
Entrades
3 han deixat la seua empremta:
Un poema bonic i tendre com tots els de la Joana! Jo vaig anar a la seva festa dels cent anys i ves per on a l'enterrament...
Bon vespre, Jesús.
Un poema molt arrelat a la vida.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
m'agradat...
pot haver millor amistat ?
salutacions !
Publica un comentari a l'entrada