(imatge pròpia)
LA MORT DE LA PARAULA
La mar s'ha eixamplat al davant
nostre
i s'ha immobilitzat tota la
llum
amb la paraula.
Altres dies, quan corries de
sobte per la platja,
era l'altra il·lusió,
la més alta.
Vens amb la vida que te pesa
sota l'ungla esmolada
del temps
que ens ha llançat.
La mar blanca
del record més antic,
de la paraula
que el seny ens ha portat.
Vora la mar hi ha
un pols amarg de plenitud.
Un pols amarg de vida blava
que ens fa evidents,
que en fa veure l’objecte...
¿Quina vela,
quin vaixell s'aproparà demà,
quina terra pel lluny,
quina vida?
No vas capint. Solament vius
pels pols incommovible,
per la trista paraula que
s'escapa.
El silenci
t'ha coronat de quietud.
Només un èxtasi,
només un sentit:
el fons.
La platja
Diputació Provincial de València, 1968
Més sobre l'autor, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
La remor del mar fa que les paraules sembla que hagin desaparegut, però no, s'han convertit en poesia, sota la llum de la lluna!
Quina foto tan preciosa, aquests dies també és lluna plena.
Bon cap de setmana.
Sembla que les paruales desapareixen però de segur que estan amagadees en algun lloc.
Gràcies pel copmentari.
salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada