EMPREMTES

El poema es algo que murmura muy bajito, y hace falta silencio para poder oírlo.CHANTAL MAILLARD

dissabte, 29 de maig del 2021

[COM UN DELIRI,...]

(Imatge pròpia)


 Sóc un home sol,

un sol infern.

SALVATORE QUASIMODO

Com un deliri,

com una estranya contorsió,

com un tràgic pantaix

ens creix l'infern a dintre

massa vegades.


Em llançaria llavors

per finestrals enormes,

els cabells esbandits,

la mà segura,

i correria per camps inconeguts,

i entorn de l'illa,

i en amagats racons

dansaria tot sol,

i cantaria alegre

en les coves antigues.


Pere Gomila

Regió afòtica

Ed. Moll, 1978

Més sobre l'autor, ací i ací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

No vull pas pensar-ho això que ens creix l'infern, i si a sobre ens llancem per finestrals, ja no tindrem esma per còrrer cantar o dansar.
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

Llançar-se pel finestral, l'últim!
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada