EMPREMTES

La poesia com una forma d’autisme. PONÇ PONS

dimarts, 10 d’agost de 2021

POEMA OBLIT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)


POEMA OBLIT

 

Oblido les paraules que dibuixo

damunt del buit d’aquest paper. Hi aboco

la tinta enverinada amb què em miraves

amb els ulls diminuts com dues bales

cap al meu cor. Oblido el fred d’un rostre

de neu perenne, el blanc inalterable

de l’hivern que em glaçava la infantesa.

Oblido tantes llàgrimes inútils

com la pluja damunt del mar, la mare

que mai no vaig tenir. Oblido el negre

i el plom dels ulls que estripen una màscara.

T’oblido a tu, la mort que ara una altra aigua

ha amarat de la llum tan nova i blava

com l’onatge suau que ja em bressola.


Cristina Àlvarez Roig
Firmament obert
AdiA Edicions, 2021
Més sobre l'autora, ací i ací

3 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

De vegades oblidem massa coses, només hauríem d'oblidar allò que ens fa malt...
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

Així és. I recordar els bons moments.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Unknown ha dit...

Bellíssim poema!

Publica un comentari a l'entrada