(Imatge no identificada presa de la xarxa)
POEMA OBLIT
Oblido les paraules que dibuixo
damunt del buit d’aquest paper. Hi aboco
la tinta enverinada amb què em miraves
amb els ulls diminuts com dues bales
cap al meu cor. Oblido el fred d’un rostre
de neu perenne, el blanc inalterable
de l’hivern que em glaçava la infantesa.
Oblido tantes llàgrimes inútils
com la pluja damunt del mar, la mare
que mai no vaig tenir. Oblido el negre
i el plom dels ulls que estripen una màscara.
T’oblido a tu, la mort que ara una altra aigua
ha amarat de la llum tan nova i blava
com l’onatge suau que ja em bressola.
Cristina Àlvarez Roig
Firmament obert
AdiA Edicions, 2021
3 han deixat la seua empremta:
De vegades oblidem massa coses, només hauríem d'oblidar allò que ens fa malt...
Bon vespre, Jesús.
Així és. I recordar els bons moments.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Bellíssim poema!
Publica un comentari a l'entrada