COM POTS ESTAR TAN TRIST A LA CIUTAT?

(Imatge de l'autor recitant el poema)

Com pots estar tan trist a la ciutat?

 (Títol d’una cançó de Víctor Nubla)

Cada dia cau un amic en la impietat,

l’incineren i en quaranta dies

lliuraran les cendres a la família.

M’afaito sol en la decrepitud del pis

abassegador que només em rescata

quan dius «hola» i apareixes

entre ombres del búnquer domèstic

amb l’aroma desitjada dels plats.

 

Els clarinets de l’amic sonen llunyans,

«postindustrials» van dir,

com un ferit a la pota ranca

després del bombardeig

i el fred primaveral que s’alterna

amb el plugim interminable

que em fa desitjar-te més.

 

Quan eres a la residència de Lesseps,

cada tarda el treia a passejar

perquè només podia sortir amb el meu DNI.

La tarda que et vaig llegir la bonaventura

et vaig advertir del perill:

sortir, oblidar-se’n i ficar-se en embolics i addiccions,

el passadís estret era un penya-segat

on no pots badar

ni amb un estrafolari punt final

 

Tot passarà també com la tempesta,

vides fugisseres entre els escamots de la mort,

setge intensiu, pudor de sirenes

a cada moment.

Una mort sobtada és un eufemisme mal resolt.

 

Som al cim de l’epidèmia,

penso reiteradament en tu.

Penso reiteradament en tu,

penso reiteradament en tu,

fins i tot quan em tallo.

David Castillo

L'amor com a pena capital. Antologia poètica.

Pagès Editors, 2021

Més sobre l'autor, ací i ací