EMPREMTES

La poesia com una forma d’autisme. PONÇ PONS

dijous, 6 de gener de 2022

COM POTS ESTAR TAN TRIST A LA CIUTAT?

(Imatge de l'autor recitant el poema)


Com pots estar tan trist a la ciutat?

 (Títol d’una cançó de Víctor Nubla)

Cada dia cau un amic en la impietat,

l’incineren i en quaranta dies

lliuraran les cendres a la família.

M’afaito sol en la decrepitud del pis

abassegador que només em rescata

quan dius «hola» i apareixes

entre ombres del búnquer domèstic

amb l’aroma desitjada dels plats.

 

Els clarinets de l’amic sonen llunyans,

«postindustrials» van dir,

com un ferit a la pota ranca

després del bombardeig

i el fred primaveral que s’alterna

amb el plugim interminable

que em fa desitjar-te més.

 

Quan eres a la residència de Lesseps,

cada tarda el treia a passejar

perquè només podia sortir amb el meu DNI.

La tarda que et vaig llegir la bonaventura

et vaig advertir del perill:

sortir, oblidar-se’n i ficar-se en embolics i addiccions,

el passadís estret era un penya-segat

on no pots badar

ni amb un estrafolari punt final

 

Tot passarà també com la tempesta,

vides fugisseres entre els escamots de la mort,

setge intensiu, pudor de sirenes

a cada moment.

Una mort sobtada és un eufemisme mal resolt.

 

Som al cim de l’epidèmia,

penso reiteradament en tu.

Penso reiteradament en tu,

penso reiteradament en tu,

fins i tot quan em tallo.


David Castillo

L'amor com a pena capital. Antologia poètica.

Pagès Editors, 2021

Més sobre l'autor, ací i ací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Curiós, recita el poema mentre s'afaita? No m'estranya que es talli!!!
Bon cap de setmana, Jesús.

Calpurni ha dit...

Doncs al vídeo ho fa molt bé.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada