Cada dia cau un amic en la impietat,
l’incineren i en quaranta dies
lliuraran les cendres a la família.
M’afaito sol en la decrepitud del pis
abassegador que només em rescata
quan dius «hola» i apareixes
entre ombres del búnquer domèstic
amb l’aroma desitjada dels plats.
Els clarinets de l’amic sonen llunyans,
«postindustrials» van dir,
com un ferit a la pota ranca
després del bombardeig
i el fred primaveral que s’alterna
amb el plugim interminable
que em fa desitjar-te més.
Quan eres a la residència de Lesseps,
cada tarda el treia a passejar
perquè només podia sortir amb el meu DNI.
La tarda que et vaig llegir la bonaventura
et vaig advertir del perill:
sortir, oblidar-se’n i ficar-se en embolics i addiccions,
el passadís estret era un penya-segat
on no pots badar
ni amb un estrafolari punt final
Tot passarà també com la tempesta,
vides fugisseres entre els escamots de la mort,
setge intensiu, pudor de sirenes
a cada moment.
Una mort sobtada és un eufemisme mal resolt.
Som al cim de l’epidèmia,
penso reiteradament en tu.
Penso reiteradament en tu,
penso reiteradament en tu,
fins i tot quan em tallo.
L'amor com a pena capital. Antologia poètica.
Pagès Editors, 2021
2 han deixat la seua empremta:
Curiós, recita el poema mentre s'afaita? No m'estranya que es talli!!!
Bon cap de setmana, Jesús.
Doncs al vídeo ho fa molt bé.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada