Ad limina
A Jordi Pàmias i Maria Massana, per ser llum de llum
Som nòmades del temps, l’instant corpori
d’altres instants que van ser llum de llum,
el viatge incessant d’un foc de vori,
fotons, potser, de carn i os, besllum,
lleu transparència d’un mar il·lusori,
onades, flames d’aigua a contrallum.
Som àtoms de consciència, sang d’argila,
la pell antiga del vel de les fila-
dores que trenen i destrenen hores
amb mans de pluja i llargs cabells de vent.
Veus que es trenca el capvespre. Plou i plores
sota l’eternitat del firmament.
Perquè som gotes d’aigua, fils d’or es-
parsos com els records que es van desfent
damunt dels arbres que érem aleshores,
l’arrel dels morts, la terra, l’aliment,
el substrat de la vida, saba
nova. Som per sempre els ancestres, el passat
que torna amb la memòria que ens retroba
en el trajecte del que hem estimat.
Transeünts pel no-res, deixem la cova
i ens fem els límits de la immensitat.
Un auditori per als ocells
Pagès Editors, 2022
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
El fragment que més m'agrada és:
"Som àtoms de consciència, sang d’argila,
la pell antiga del vel de les fila-
dores que trenen i destrenen hores
amb mans de pluja i llargs cabells de vent.
Veus que es trenca el capvespre. Plou i plores
sota l’eternitat del firmament"...
Bon vespre, Jesús.
Què petits son sota l'eternitat del firmament!
Gràcies pel comentari.
salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada