EMPREMTES

La poesia com una forma d’autisme. PONÇ PONS

dimecres, 20 d’abril de 2022

AD LIMINA

(Imatge pròpia)

 Ad limina

 

A Jordi Pàmias i Maria Massana, per ser llum de llum

 

Som nòmades del temps, l’instant corpori

d’altres instants que van ser llum de llum,

el viatge incessant d’un foc de vori,

fotons, potser, de carn i os, besllum,

lleu transparència d’un mar il·lusori,

onades, flames d’aigua a contrallum.

Som àtoms de consciència, sang d’argila,

la pell antiga del vel de les fila-

 

dores que trenen i destrenen hores

amb mans de pluja i llargs cabells de vent.

Veus que es trenca el capvespre. Plou i plores

sota l’eternitat del firmament.

 

Perquè som gotes d’aigua, fils d’or es-

parsos com els records que es van desfent

damunt dels arbres que érem aleshores,

l’arrel dels morts, la terra, l’aliment,

 

el substrat de la vida, saba

nova. Som per sempre els ancestres, el passat

que torna amb la memòria que ens retroba


en el trajecte del que hem estimat.

Transeünts pel no-res, deixem la cova

i ens fem els límits de la immensitat.



Cristina Àlvarez Roig

Un auditori per als ocells

Pagès Editors, 2022

Més sobre l'autora, ací i ací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

El fragment que més m'agrada és:

"Som àtoms de consciència, sang d’argila,

la pell antiga del vel de les fila-

dores que trenen i destrenen hores

amb mans de pluja i llargs cabells de vent.

Veus que es trenca el capvespre. Plou i plores

sota l’eternitat del firmament"...
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

Què petits son sota l'eternitat del firmament!
Gràcies pel comentari.
salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada