(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Canó de temps
I el temps no es desfaci
com el fil d’un cabdell llençat a l’abisme.
Czesław Miłosz
(Trad. de Xavier Farré)
L’estiu ha confòs l’alba
i els vespres,
ceps amb raïms, el blat
amb rostolls.
La llum ha eixalbat el
mur del cel,
un castell de núvols ara
blancs.
De ben lluny, un cotxe
alçava pols
i remors pels camins de
l’espera:
eren llambrecs, somnis,
ombres, veus
que porten brins i
grumolls, records.
Obre clarors el temps que
retorna,
blanqueja la paret del
present
i, tot sembrant de belles
paraules
el pedrís de la casa
d’avui,
dibuixa el rostre perdut
dels pares,
l’aroma dels capvespres
d’agost
amb delits de la terra i
del cos.
La plana de sobte s’ha
omplert
de sentors i de mandres;
les mans
de les pedres han blaït
els anys,
que tot d’una es fan
cendra i no-res.
Josep Maria Sala-Valldaura
Refer el no-res
Pagès Editors, 2022
Més sobre l'autor, ací
2 han deixat la seua empremta:
El poema és bonic, però el no res no sé si es pot refer, si mai ha existit...
Bon vespre, Jesús.
Caldrà crear quelcom del no-res.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada