EMPREMTES

La poesia com una forma d’autisme. PONÇ PONS

dimarts, 3 de gener de 2023

[EL PRIMER NOI QUE EM VA BESAR...]

 
(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 el primer noi que em va besar

 em va agafar per les espatlles

 com el manillar de

 la primera bici

 en què devia pujar

 jo tenia cinc anys

 

 els llavis d’ell feien

 l’olor de la fam

 que se li havia enganxat del

 pare devorant la mare a les quatre de la matinada

 

 era el primer noi

 que m’ensenyava que el meu cos era

 per donar-lo a qui el volgués

 que jo no havia de sentir-me

 completa de cap manera

 

 i redeu

 si vaig sentir-me tan buida

com la seva mare a un quart i mig de cinc de la matinada

 

[Traducció al català feta per Biel Olid] 

----

 

le premier garçon qui m'a embrassée

tenait mes épaules

come le guidon

de la première bicyclette

qu'il jamais conduite

j'avais cinq ans

 

il avait l'odeur de

l'être affamé sur ses lèvres

une odeur rappelant son père

se repaissant de sa mère a 4 heures deu matin

 

il était le premier garçon

à m'apprendre que mon corps était

à donner à ceux qui le voulaient

et que je ne pouvais pas

ne pas me sentir pleine

 

et mon dieu

je me suis sentie

aussi vide que sa mère à 4 heures 25 du matin 

 

[Versió original en fracés]

 


 

 

 

Rapi Kaur

Llet i mel 

Edicions 62, 2022 

Més sobre l'autora, ací 

 

 

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Caram un petó molt primarenc!!!
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

I amb conseqüències.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada