(Imatge no identificada presa de la xarxa)
POTSER
Potser només el foc,
potser només l'onada de la llum,
potser només el gest del temps a la mirada,
potser només la tramuntana,
de braços transparents i poderosos
que encén l'aire
i desvetlla cada mica de pell.
Potser només la mà i la roca,
potser l'escorça,
el pètal,
potser el cos dins de l'aigua.
Potser només la solitud dels cims,
potser només el tamariu
amb l'ombra projectant-se entreteixida,
teranyina benigna,
potser els camins dels astres dins la nit,
potser només l'abisme de l'albada.
Potser els teus ulls,
potser alguns mots antics,
potser només la veu,
el cant com un recer,
el traç més pur del somni,
potser els meus dits
resseguint el teu ventre.
Carles Duarte
Els déus no abandonen Antoni
Onada Edicions, 2015
4 han deixat la seua empremta:
Aquest podria ser el poema del potser...m'agrada molt.
"Potser només el gest del temps a la mirada".
Vaig tenir la sort de conèixer personalment el Carles Duarte.
Bona nit, Jesús.
Jo també el vaig conéixer a València. Un bon, gran poeta, el Carles.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
M'agrada moltíssim: "Potser només la solitud dels cims". Els cims són només per als "tossuts, apassionats i individuals", que he llegit alguna vegada.
Els cims estan per a escalar-los, sí.
Gràcies, Helena, pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada