[CAMIONERS QUE TRAVESSEN LES NITS...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Camioners que travessen les nits,
creuant brutes ciutats de glaç i fang,
beuen d'un glop en bars de carretera
i d'un cop sol s'hi passen per la boca,
aspra, la mà, i segueixen xerrant,
rememorant els béns d'aquella puta
que li ho van fer, i l'un darrere l'altre, 
setze embiracs, una nit de dissabte,
i a l'engonal se li n'eixia el semen;
o el pobre guany, la vida miserable,
les nits d'hivern i les nits de l'estiu,
creuant els gels i creuant la calor,
o aquella nit, amb la finestra oberta, 
que ho varen fer amb aquella xicona,
i amples de gest reviuen l'episodi.
Camioners que travessent les nits
sense arribar, sinistres, enlloc mai.
i seguiran, perquè segueix la nit.

Vicent Andrés Estellés

VIda contemplativa (Homenatge a Vicent Andrés Estellés)

La Forest d'Arana, 1992

Més sobre l'autor ací

CERTAMEN DE POESIA BREU D'OLOT

El  diumenge, 21, vaig assistir al lliurament dels premis del XVI Certamen de Poesia Breu que convoca l'Esplai d'Olot on un poema meu va estar seleccionat entre els 14 finalistes d'un total de 109 poemes presentats. A aquest premi li tinc una especial estima ja que també a l'any 2009 vaig quedar finalista i va suposar l'inici de la meua tasca poètica. Es tracta d'un original premi, ja que, a més d'un jurat tècnic, compta amb la votació d'un jurat popular i s'entreguen per tant dos premis. Ací teniu el meu poema i la recitació que d'ell va fer el rapsode Joan Llagostera i Serra. 

EL RECORD DE TU ÉS UN LLIBRE DE POEMES

El record de tu

és un llibre de poemes sense títol

que he llegit força vegades

buscant el teu nom,

                                  talment Orfeu

que vira la mirada buscant Eurídice.

Tu ja no hi ets

com els besos no dats al seu moment.

Em perdo entre els versos

buscant les carícies

que són només casa esfondrada

rere una tempesta d’autumne,

                                        aixopluc buit

per on han passat els rapinyaires de la memòria.

El títol del llibre,

                             tu.

El punt final de l’últim vers de l’últim poema,

                                                                            jo.

Tots dos, condemnats ja a no trobar-nos mai.

[COM AQUELL...]

(Ariadna i Teseu de J.B. Regnault, Museu de Belles Arts, Ruan, França)

Com aquell 
heroi del laberint, campió de minotaures 
que torna a l'illa blanca 
amb pendons de benvinguda engarlandada 
i tanca els ulls i ensuma la sal, 

es recompon el cabell desbaratat pel vent 
i toca el timbre de l'amada.

Joan Carles González Pujalte

Tants barrets

Ed.Brosquil, 2004

Més sobre l'autor, ací 

AUTOPOÈTICA

(Imatge pròpia)

Jo, quan escric, 
escric al moll de l'os que em vertebra, 
a la pell de l'ànima en gangrena, 
al cim més alt de la carena, 
allà on el cor m'esberla, 
a la sang que m'envenena. 
Ja saps, 
j'écris pour moi, comme je fume et je dors, 
i no em sabria péixer d'una altra manera.

Àngels Gregori

Joves poetes catalans

Ed. Brosquil, 2004

Més sobre l'autora, ací

POEMA AMB DATA (LXXIII): VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

(Imatge presa d'ací)

El sol de les 15:23

d'un dilluns 13 de febrer,

la CV-183

que no reconec si no és

en les torres de Petromed.

Ventruts camions carregant

terra, els horts per vendre encara,

alqueries ací i allà,

palmeres esclatant en l'aire

com si fóra un dia de festa.

I tu i jo tan contents, visca València, visca!

Recorde la vida, el mural

de Vicent Andrés Estellés.

Batalles de Sardenya

Iban L. Llop

Ed. Bromera, 2011

Més sobre l'autor, ací

[ET COMPTAVA LES COSTELLES...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Et comptava les costelles amb la molla dels dits, 
una a una, amb delit d'orfebre, 
sota el llençol. 
I orb pujava suat a les natges, comalada salvatge, 
seguint el pas de nòmades caravanes sobre les dunes 
d'abrusadora sorra... tot cercant l'oasi, 
el paradís promés de les magranes melenquines, 
els dàtils dolços i 
l'aigua fresca.

Nel·lo Navarro

Xalet "Victoria"

Ed. 3 i 4, 2006

Més sobre l'autor, ací i ací

JARDÍ TANCAT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

La casa era petita

i cabrien perfectament els besos

i la fingida pau de la conversa.

I la cambra, concreta

com un niu

i ens estimàvem.

Però els ulls rebotaven

fàcilment en les coses

llunyanes

i s'ajupien, quiets, sobre la pell,

cansats de navegar sense fondària.

i la fam acceptada ofegaria

la generositat de la proposta.

M'agradaria dir-te

moltes coses d'aquell refugi amable,

però només conserve la mesquina

teoria dels pactes

que ens anava menjant la llibertat.

Tinc una ampla tristesa a la butxaca

i una consciència lletja d'aquells dies,

i un espill fred,

tan eixut que em mirava,

mig de reüll,

quan no trobava l'aire.

La casa era menuda i ens volíem.

M'agradaria dir-te tantes coses...

Pep Bataller

Equipatge de set

Ajuntament de València / Victor Orenga ed., 1987

Més sobre l'autor, ac

SOBRE EL DESIG

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

El desig és una pedra que sura 
sobre l'aigua. Només importa aferrar-s'hi 
amb l'instint de sobreviure. No importa 
res més: tan bon lloc per morir és un pou 
com el més bell finir del jorn a la platja, 
negra i tropical, de Limbe, sota els mateixos 
peus del volcà. Només el desig ens salva 
en el desig. Només el desig fa surar la pedra 
que som, ja condemnada al fons, des de massa 
abans de l'abisme. Només el desig. 
Sols el desig caduca i ens enfonsa fins al fons. 
És aleshores que percebem, refractat, 
quelcom de millor que un somni on nada l'aire 
sobre l'aigua. Llavors comença la cacera. 
Només amb el desig, només des del desig, 
fins al darrer jorn contra el desig.

Josep Lluís Roig

La presó de l'aigua

Ed. Bromera, 2005

Més sobre l'autor, ací

ANIVERSARI

(imatge no identificada presa de la xarxa)

Què fas a trenta-dos anys, 
amb un grapat de versos orfes
i tot l'excés del passat rebentant 
les ninetes dels ulls que ja no miren, només recorden? 

Què fas després que les ungles als pupitres 
del tedi han ennegrit, com foscos insectes sense ales? 
T'asseus i acceptes la mica d'encorbament del cos 
sobre els llibres vells —a fora encongeix el 
temps com llana humida. 

T'avens a la cotilla d'un enuig molt insistent 
que et dóna raons per a queixar-te i no fer res. 
I abandones la mètrica perquè el món et pesa més. 

Què fas cercant miralls que falsegen 
la dignitat d'arrodonir el gest insatisfet? 
Tal vegada acceptar els límits sigui més  
dolç que un batec d'àngel als llavis, però,  
els anys de la poesia passen  
i els seus mots envidrats et tallen les venes.

Susanna Rafart

Olis sobre paper

Ed. 3i4, 1996

Més sobre l'autora, ací

POEMA AMB DATA (LXXII): CÀNON BREU PER A UN ORATORI

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

VARIACIÓ 6

CÀNON BREU PER A UN ORATORI

(CÀNON A LA SEGONA)

Als xiquets de la plaça de Sant Felip Neri. Barcelona, 1938

¿On és la vida que a la plaça reia

El trenta de gener del trenta-vuit?

¿On és la glòria sobre el mur, que els tiples

Cantaven amb veus gràcils, on la joia

Coral de les veus blanques

Alçant-se en oratori i esculpint-se

Amb la gràcia dels jocs quotidiana?

¿On la frescor de les formes florents?

Ací fitava els blancs la mira telescòpica.

I el trenta de gener del trenta-vuit,

Ací la pava calculà la posta.

Ací les hèlixs barrinaven l'aire.

Ací sobrevingué, per mà cruel, metralla.

Ací fou degollada la innocència.

Ací les bombes van asclar la forma

De la carn venidora i deflagrada.

   Que cap mà no arrebosse el mur de Neri

Ni el trenta de gener del trenta-vuit:

Que ens facen mal, perennes,

En callat Oratori d'Innocents,

Les formes que la mort allí els robava.

Que noms i candeletes il·luminen

Cada forat amarg, cada esvoranc,

Cada plor dels xiquets, inult, inconsolable.

Fins que, vençuda, la mort els les torne.

Del trenta de gener del trenta-vuit.

Antoni Ferrer

Variacions Goldberg

Editorial Denes, 2015

Més sobre l'autor, ací