EMPREMTES

La poesia és el món fugitiu, incomprensible i fràgil d'allò que no es pot repetir mai. ALAIN VERJAT

dissabte, 27 de març de 2010

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Des del 27 de març de 1993 fins a hui han passat exactament 17 anys. El mateix temps que la nostra cultura ha estat òrfena d'un dels seus més insignes exponents.
Escultura de V. A. Estellés en la plaça principal de Burjassot, el seu poble natal.

Els passos perduts m'acosten a tu i sec al teu costat.
Et conte que quan jo vaig arribar a Burjassot al final de la dècada dels 60 tu estaves barallant-te en "Las Provincias" per la dignitat d'un poble. Llavors et veia llegir el diari assegut als bancs de "Les Sitges", mentres jugava a futbol amb els meus amics, o pel passeig Concepción Arenal, o coincidíem en la Biblioteca Municipal quan preparava els meus treballs escolars. Llavors jo no sabia que eres "el poeta de Burjassot". Et dic que he trobat a casa, entre molts papers de l'època, un treball, escrit a màquina d'escriure, que vaig fer sobre tu quan estudiava Magisteri, a l'inici de la democràcia, es titulava "Vicente Andrés Estellés: vida i obra". Increïble: vaig intentar sintetitzar tot el teu bagatge vital i cultural en 20 pàgines! Quan el vaig entregar al professor em va dir que "estaba bien, que los poemas eran bonicos, pero que él habia pedido un trabajo sobre algún protagonista de la literatura universal". Què poca visó de futur!

Quan calle tu em contes que enyores la truita de creïlles que et feia la teua dona mentres admiraves les seues cames i que acompanyaves amb vi (el vi dels pobres), que t'agradava ser un entre tants, que Burjassot ha canviat però encara reconeixes l'Alqueria del Pi, el Pixador, el Mas del Rosari i que el tramvia ara és el Metro, però continuen passant els trens que van a Paterna o a Bétera. Em dius que recordes amargament els dies en què vas perdre la teua filla i quan l'home va arribar per primera vegada a la Lluna i em parles dels teus compromisos polítics i socials...
Passem la vesprada parlant.  S'acomiadem i em recordes que "Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble". Sé que estaràs sempre ací, al teu banc, esperant-me, que sempre podré parlar  amb tu.
 
L'HOTEL PARÍS
XXII
Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill
i xiques, al cinema, amb les cames obertes
i una mà entre les cuixes, i el rosari en família,
i hi ha el peó que es mata caent des d'un andami
i l'home que fa el pa i hi ha qui porta un metre
per saber el tamany escaient del taüt
i com hi ha els tramviaris que treballen la nit de cap d'any
i els forats de les piques i hi ha
l'ascensor amb un llum brut groguenc esperant
mentrestant la portera s'emborratxa de vi
i pixa per l'escala i la filla té por
i el marit està fent-ho amb la dona del metge
i els tramvies terribles amb l'enrenou dels ferros
i el metge que es dedica a trencar les anous
mentrestant la portera va pixant per l'escala
i trucant a les portes amb un colp de mamella
i el fill de la de l'arpa que s'ha mort fa tres dies
plora i plora i encén un ciri i posa el ciri
a l'ampolla del vi i contempla la Loren
i llavors la suïssa crida pel passadís
i el cosí la segueix brandant el canelobre
i la xica que es gita més aviat que mai
i un fred com una mà li puja per les cuixes
i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit
i els veïns que s'han mort els dos intoxicats
l'altre dia i la dona i la filla no tenen
ganes de menjar res i ploren com les rates
i el cosí i la suïssa que dormen brutalment
i el canelobre encès i el cobertor encès
les cortines enceses i tot el pis encès
els nobles cavallers enterrats en els claustres
mentrestant la portera pixa pels escalons
el marit no pot més i la dona del metge
se’n va i agafa el metge i li diu fill de puta
i se’l fica entre cames i tot es pega foc
i la nena que plora sola a la porteria
i les inscripcions obscenes dels comuns
i el crani rebotant per tots els escalons.

Ovidi Montllor va fer una molt bona versió recitada d'aquest poema acompanyat de Toti Soler a la guitarra.
Ací es pot trobar una versió feta per Toti Soler, Carles Rebassa i Ester Formosa,

7 han deixat la seua empremta:

fanal blau ha dit...

Quànta emoció en les paraules...Si em convideu, vinc a asseure'm amb vosaltres.
Gràcies Jesús!

CALPURNI ha dit...

fanal blau, quan vulgues, ja sap a la Plaça d'Emilio Castelar, a Burjassot, a cinc kilòmetres de València, allí hi som.

Anònim ha dit...

Gairebé cada ciutat té la seva estatueta del personatge del "poble", és a dir, acostat al poble, no pas tancat al seu despatx.
I llavors va, s'asseu al banc al seu costat i pot obrir el quadern de notes i esperar que l'esperit de bronze es faci present i respongui.
El poeta Estellés té una força per extreure les paraules com el pagès la té per obtenir els millors fruits de la terra.

Olga X.

onatge ha dit...

Un poeta de cap a peus. I com diu fanal blau, quina enveja poder seure al banc... Llàstima que tots se'n van de vacances...

Visca la Terra!
onatge

kweilan ha dit...

Vaig conèixer aquest poeta per l'Ovidi Montllor i des de llavors sempre m'ha agradat.Bon apunt!

Albert B. i R. ha dit...

En aquest país hi ha la mala pràctica de tenir oblidats molts dels nostres referents culturals i socials. Ell, com tants d'altres, mereixerien de més reconeixement i respecte.

Key ha dit...

M'encanta lo que escrius... Transmet molta energia, poder, "bones vibracions", en resum... Que m'ha agradat coneixer-te.

1 abraçada... Key ;)

Publica un comentari a l'entrada