EMPREMTES

La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva. JOSEP MIR

dissabte, 20 de març del 2010

ESTORETA

Fa uns anys vaig arreplegar del contenidor de l'ecoparc del meu poble un ninot de falla destinat al reciclatge. El vaig arreglar, el vaig pintar i el vaig deixar a l'habitació de ma filla, com a element decoratiu. Amb el pas del temps vaig anar comprovant que, per la seua grandària, molestava allí on el posares. Poc després va acabar el seus dies cremat en la falla escolar del col·legi de ma filla.
A aquest ninot li va passar exactamente igual que a algunes de les meues conviccions més fermes!
Imatge: Falla Blanqueries, 2010
Nota: Inicialment les falles eren simples fogueres de trastos vells que els xiquets del barri es dedicaven a arreplegar en una estora per les cases cantant la famosa cantarella: "Per ahí hi ha una estoreta velleta 'pa' la falla de Sant Josep, el tio Pep? Mes que siga la 'tapaora' del comú número u?"

4 han deixat la seua empremta:

Albanta ha dit...

Xiqueta meuaaaa, que del carrer eres l'amaaaa...
Per culpa teva, tinc el cor encés en flamaaaa
Hi ha que veure com ha canviat la costum, de desfer-se de les estoretes velletes, hem passat a cremar diners, cada vegada més

Julio Fidel ha dit...

A fuerza de apropiarme de todo lo que encuentro en mi camino, tenga o no tenga dueño, ya no se si es mía o robada esta frase:
"Mis convicciones son firmes hasta que viene otro y me las cambia".
Para mí, que soy una urraca con mis baúles repletos de zarandajas, siempre ha sido sorprendente la ceremonia de las fallas.
Y entiendo que es una renovación, una purificación. Algo parecido es lo que hacen los monjes budistas: horas y horas de trabajo con arenas de colores confeccionando un mandala y acontinuación ... a soplar ... a echar la arena al viento ... o al río.
Debe de tener que ver con lo que decía Jorge Manrique: "Nuestras vidas son los ríos ..."
O "Vanitas vanidades" del Eclesiastés.

Un abrazo
Y está bien eso de quemar los trastos viejos ... sobre todo para hacer sitio.

Los que arden, sin quemarse, son los amigos.

Julio

Frannia ha dit...

Gràcies per seguir-me...m'agrada aquest blog, però jo no diria que la poesia sigui per a la immensa minoria. Tothom fa poesia, sovint sense saber-ho.

el iosu ha dit...

A veces creo que el fuego es la forma mas pura de retornar la energia a su origen.
Por ello lo que arde en nuestro interior se transformará en poesía.
Lo que arde... no lo que se pudre.

un abrazo

Publica un comentari a l'entrada