ARACNE

El següent poema el feren fa anys amb la meua ajuda uns alumnes de l'antiga EGB, a partir del mite d'Aracne.

(Il·lustració de Gustav Doré, 1861)

Al fons del jardí,
entre esbarzers tenebrosos,
perdudes en la immensitat del verd,
estan les aranyes
que agafen els segons i els minuts
que cauen de les butxaques dels vianants
i que es perden en el temps.

Amb ells, tixen l’eternitat.

LES LLUNES DE FEDERICO GARCIA LORCA

El següent poema el vaig escriure a partir d’un comentari fet per Olga Xirinacs sobre un post publicat per mi relacionat amb Federico García Lorca (Romance de la luna): "¿T'has fixat, Calpurni, que diferents són els poemes del romancer i altres de Lorca, del "Poeta en Nueva York"? És tot un altre Lorca". Vaig rellegir part de l’obra de Lorca buscant aquestes contraposicions. La lluna va ser l'element a comparar. El poema, és clar, és més de Lorca que meu.

(Imatge: creació pròpia a partir d'imatges manllevades d'internet)

M’enamora la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna de Granada,
la lluna gitana,
no la que du sang
ni la que mira al biaix.

M’agrada la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna d’il•lusions,
l’esplendorosa i clara,
no la que crema el fal•lus dels cavalls
ni la que llava les ferides d’aquests.

M’enamora la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna que mou els braços
i ensenya els seus pits de dur estany,
no la que copia en marbre
noms vells i cintes deslluïdes.

M’agrada la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna, encara que negra,
dels bandolers que canten els esperons,
no la lluna d’insectes
ni la rabosa de les tavernes.

M’enamora la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna que apareix
i fa que es perden les campanes,
no la que il•lumina transatlàntics
ni la que juga amb l’església abandonada.

M’agrada la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna que va pel cel
amb un xiquet de la mà,
no la que estén el seu amiant
sobre els cocodrils que dormen.

M’enamora la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna de pergamí
quan Preciosa tocant ve,
no la que mira la multitud que perboca
ni la que ataca els congostos.

M’agrada la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna redona que es banya
sobre l’aigua de les paraules,
no la terrible, la silenciosa,
no la que desemboca pel Hudson.

ARREL D'ABSÈNCIA

Blau sobre verd,

passions enyorades.

Mar sobre terra.

Imatge etèria

de l’horitzó incomplet.

Greu pensament.

Fulles caigudes,
ànimes esberlades.
Tot és silenci.

 
 
 
 
 

Distant calfred

de records esguellats.

Desassossec.

 
 
 
 
 
 

Sobre la mar
els secrets exorables.
Aigua polsosa.

 
 
 
 
 
 
 

Ve l’estornell

de boirosa presència.

Dubtós present.

 
 
 
 
 
 

Camines sol,
dolgut, perdut, ingrat.
Aspres petjades.

 
 
 
 
 
 
 
 



(Totes les imatges són meues llevat de la tercera que ha estat treta d'internet)

DE POETES QUASI DESCONEGUTS: ANTONI MATUTANO

     Antoni Matutano i Ballester va nàixer el 10 de gener de 1955 a Almassora. Llicenciat en Filologia per la Universitat de València. Va exercir com a professor agregat de valencià als instituts Miquel Peris de Castelló i Benlliure de València. Va morir el 1997 després d'una llarga malaltia.

     La seua obra publicada és escassa; es limita a dos poemaris i a quatre poemes al suplement literari de la Societat Castellonenca de Cultura. Va rebre influències dels poetes valencians de la Generació dels 70, sobretot de Salvador Jàfer.

     La seua mort prematura va truncar una excel•lent trajectòria poètica.

     Caravana mar enllà conté vint poemes separats en tres parts. S'hi barregen sentiments emocions, imatges, desencants, desamor... Manel Alonso i Català diu que es "un poemari carregat d’imatges suggerents que ve a informar-nos que quan ens pren el desig s’encén una flama que ens ompli de goig, però que en consumir-se ens pot deixar nafres que ens neguen de dolor". Podeu trobar un magnífic comentari sobre aquesta obra al blog de Manel Alonso “ELS PAPERS DE CAN PERLA”.

     Aquest poema pertany a la primera part del poemari:

EL BRAM DEL SOLDAT
                                         A Salvador Jàfer

pare, t’escric perquè vull eixir d’ací.
tinc por pare, molta por, i no sé nadar,
no sabem on ens porten, on volen anar;
ací hi ha molta mala bava i bona gent, poca.
alguns dels companys no sabem nadar,
i de vegades tenim por;
a les nits quan plou i brama
el vent, veig l’amic que tremola
entre les meues cuixes i ens sentim segurs
de véncer l'amenaça de la guerra.
Driss, el meu company, tampoc no sabia nadar,
s'ha mort fa poc, i tinc por, pare, molta por.
a Driss, company de camarot,
me l’estimava pels brins d'herba-sana
perduts als llavis, pels besos de gesmil
cantant cançons de terres més llunyanes,
per l’entrecuix d’algues perfumades de sal
i per les seues anques, rodones com
sucosos melons d’Alger.
a Driss, company de camarot,
també me l'estimava per moltes coses més
que ara no puc dir i callaré.
t’escric, mare, perquè em tragues d'ací,
no sé què serà de mi i tinc por, mare
molta por, i no sé nadar, mare.
                                                    Tandja, agost 1990

(Fotografia d’un soldat nord-americà a l’Afganistan feta per Tim Hetherington que va obtenir el World Press Photo 2007)

---------------
Poesia publicada:
Mites d'engany, Lindes Quaderns de Poesia, 1979.
Quatre pomes, Suplement Literari de la Societat Castellonenca de Cultura, 1983.
Participació al llibre homenatge a Joan Brossa, La Forest D'Arana, 1993.
Caravana mar enllà, Germania, 1995.
Antologat a Bengales en la fosca: antologia de la poesia valenciana del segle XX, 1997.

BELLA, DE VÓS SÓ ENAMORÓS

(Retrat de Joan Timoneda que figura al cançoner Sarao de amor - València, 1561)

Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.


Tot mon tresor done, i persona,
a vós, garrida.
Puix no us vol mal qui el tot vós dóna,
dau-me la vida;
dau-me-la, doncs, hajau socors,
ànima mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.


Tota la nit que en vós estic
he somiat;
i quan record sol, sens abric,
trobe'm burlat.
No em burleu més: durmam los dos,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.


Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Vós m'haveu fet gran cantorista
i sonador;
vós ben criat; vós bell trobista,
componedor,
fort i valent; també celós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.


No us atavieu, anau aixi,
que prenc gran ira
si us ataviau i algú prop mi
per sort vos mira.
Nueta us vull, gest graciós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.


Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.


             Joan Timoneda. "Flor d'enamorats"

CLAM

EL LLADRE DE VERSOS

Amb nocturnitat (les tres de la matinada) i traïdoria he entrat sigil•losament als vostres blogs i m'he aprofitat de part de la vostra creativitat: us he robat un vers. Els he ajuntat, els he amassat, els he combinat... i he parit un poema. Pot ser que siga un monstre, un poema-Frankenstein. Us he de dir que jugue amb un avantatge: no podeu dir que el poema no val res doncs, en certa manera, sou també responsables de la criatura.

Foto: Boris Karloff en "El lladre de cadàvers" (1945), retocada per mi.

Aquesta és la criatura:

Al pou discret de la nocturnitat                  Nebuloses
hi ha ànimes brillants:                                Viatge plural
la nostra petita i radiant llibertat.             [Espai claudàtor]

Perquè la vida és closa

i els camins són barrats                              Novesflors

aquesta tèrbola i obscura nit,                    El bosc dels somnis

que és música avesada,                              Uendos, Greixets i ...

rugeix com un ogre ferit.                            Jaque a la reina

Molt lentament recorde les absències,       L’espill de l’orb

ple d’absències.                                          HAY KU

El vol s'acopa                                               Nausica

sense lluna ni estrelles.                              Onatges

Ni el somni, ni el vent del somni,                Et vaig veure en...

(pedres del temps)                                      Col•lecció de moments

ni temps, ni distància donen resposta.        Rebaixes

Un cel de plom,                                            Ara mateix

immensament blau,                                     Sol de mitjanit a ...

emmetzina el raig tardà.                             Poesiaula

Dies, dies i més dies...                                 Núria Aupí

El temps matà un altre cicle.                       A encesa de llum

Hui ja no té importància.                             A orillas del mar de...

Mentre els sons del mar
poleixen la platja                                   Cupressus sempervirens
o la immensitat del mar                               Tens un racó dalt...

abans d'expirar,                                           Papallones en la llum

a la finestra mutable                                    Poesia endins

(contrallum de la memòria),                         Poètica compartida

espurnejant,                                                A la llum d’un fanalet

un xiquet somriu.                                         Nadie en los yermos

Espere que no us haja molestat aquesta llibertat que m'he pres. Solament és un joc. Els que no heu estat atracats no esteu lliures que això passe: recordeu que el criminal sempre torna als blogs del crim.

EL PRÍNCEP DELS POETES CATALANS

Hui fa quaranta anys que va morir el "príncep dels poetes catalans", JOSEP CARNER

EL FALCÓ

El falcó de llargues ales,
quin envestidor cruel!
Tot seguit que veu la presa
es dispara des del cel.

Estén tot el seu plomatge
con en un adéu al cim;
urpes i bec es convenen
en el deler de llur crim.

Bat les ales, mou les urpes
el tirà de cims llunyers;
presa que ell hagi topada,
no la topa ningú més.

El falcó de llargues ales,
quin envestidor cruel!
Tot seguit que veu la presa
es dispara des del cel.

RAILS ESCAPÇATS

      Acabe de llegir el poemari "Rails escapçats" de SILVIA TARRAGÓ CASTRILLÓN. M'ha agradat. Hi trobem records, vivències, amistat... però també penombres, absències, cert pessimisme...

      Manel Alonso, al pròleg, diu que "la vida és un drama del qual no som conscients en nàixer". Referint-se al llibre, diu: "I és sobretot tot un cant a la vida, a les ganes de viure, una reflexió sobre el poder d'invocació de la memòria i el perill que els seus espectres ens arrosseguen per viaranys indesitjables".

       Aquest és un poema de la primera part de llibre, "L'estiu dels somnis":

 

L'amic dels primers anys

i les passejades al circ de la infantessa,

els llapis de colors

i els estels fugits de la mà.
Capbussar-se en la piscina,

esquitxant-nos d'escuma,

dormir a l'ombra de l'olivera

somiant en Tarzán,

agafar les bicicletes

i pujar els carrers

amb la calitja enganxada a les rodes,

i esperar al pare

asseguts a una vella roda de molí.

L'amic dels records

és marxar amb el temps,

deixant un espai ple a la memòria,

ofegant la mort.

Només es torna real allò que recordem.

"Rails escapçats", Silvia Tarragó Castrillón, 7 i mig poesia. 1998

Ací trobareu el blog de l'autora.