EMPREMTES

La poesia és el món fugitiu, incomprensible i fràgil d'allò que no es pot repetir mai. ALAIN VERJAT

dimecres, 2 de juny de 2010

RAILS ESCAPÇATS

      Acabe de llegir el poemari "Rails escapçats" de SILVIA TARRAGÓ CASTRILLÓN. M'ha agradat. Hi trobem records, vivències, amistat... però també penombres, absències, cert pessimisme...
      Manel Alonso, al pròleg, diu que "la vida és un drama del qual no som conscients en nàixer". Referint-se al llibre, diu: "I és sobretot tot un cant a la vida, a les ganes de viure, una reflexió sobre el poder d'invocació de la memòria i el perill que els seus espectres ens arrosseguen per viaranys indesitjables".
       Aquest és un poema de la primera part de llibre, "L'estiu dels somnis":
 
L'amic dels primers anys
i les passejades al circ de la infantessa,
els llapis de colors
i els estels fugits de la mà.
Capbussar-se en la piscina,
esquitxant-nos d'escuma,
dormir a l'ombra de l'olivera
somiant en Tarzán,
agafar les bicicletes
i pujar els carrers
amb la calitja enganxada a les rodes,
i esperar al pare
asseguts a una vella roda de molí.
L'amic dels records
és marxar amb el temps,
deixant un espai ple a la memòria,
ofegant la mort.
Només es torna real allò que recordem.

"Rails escapçats", Silvia Tarragó Castrillón, 7 i mig poesia. 1998
Ací trobareu el blog de l'autora.

5 han deixat la seua empremta:

Florenci Salesas ha dit...

Un poema honest, fet de retalls, sensacions, imatges de la memòria.

"Només es torna real allò que recordem"

Tot un cant positiu a la melangia.

Això "d'ofegar la mort" és una invitació a recordar, a no oblidar. Malgrat el dolor que sovint comporta, recordar, reviure, és viure. Escriure i parlar es passar els records que els uns tenim als altres, una manera de fer que no morin mai. I no només en el sentit "pràctic" de treure'n un profit. No és com allò que es diu de que és bo conéixer la història per aprendre dels errors i els encerts del passat. Sí, d'acord, dels records personals i col·lectius se'n treuen lliçons, si volem. Però això no és més que un ús reduccionista del seu valor, una valoració que sublima els aspectes purament del benefici causa/efecte, etc. El record, la memòria, ja són un valor per si sols. No els cal res més, no cal que reflexionem de les seves conseqüències. Fruir-los ja és una victòria damunt la mort. El màxim benefici de la memòria està en, ras i curt, tenir-la i conservar-la. El record és una joia per si mateix, més enllà de si és útil no, més enllà de si se'n pot aprendre molt o poc. No cal donar-hi més voltes. El record, l'amor són el fi, no només instruments per obtindre no sé quin tipus d'aprenentatge. El que estaria bé seria aprendre a recordar, a no oblidar...

Gracies per compartir el poema d'aquesta autora.

onatge ha dit...

Un poemari que veient el tast d'aquest poema ha de ser molt interessant. De fet potser només som allò que recordem i com ho recordem...

Salut i combat.
onatge

Effy Stonem ha dit...

Els records últimament són un calvari en la meua vida.

Salutacions, bona entrada :)

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Vaig escriure aquest poemari uns anys després del suïcidi d'un veí de la urbanització on estiuejàvem, a Esparraguera. Des dels 3 fins als 11 o 12 anys el meu germà i jo vam jugar amb ell i el seu germà principalment. Quan es va matar tenia 26 anys, per tant, feia molt que no ens veiem però, tot d'una, la possibilitat de retrobar-nos es va esberlar, com el seu cos en caure... El poemari recupera aquells estius a Mas de'n Gall, les oliveres on emulavem Tarzà, la piscina municipal, els estels de paper de seda que ens feia el pare, la vella roda de molí que hi havia a l'entrada on anàvem cada divendres a esperar-lo ja que venia de Barcelona a passar el cap de setmana amb nosaltres perquè treballava...

CALPURNI ha dit...

Florenci, gràcies pel teu estés comentari. És quasi un tractat sobre els records.
Onatge, efectivament, el poemari és molt interessant, ple d'emocions.
Effy, ja al teu blog et vaig comentar que els records formen part de la vida i com a tal cal tractar-los.
Sílvia, estic molt agraït pel teu comentari. Sent molt que aquesta entrada haja reviscolat records tants tristos com el de la mort del teu amic. Entenc millor versos com aquests:

El perill de saber
és tenir la certesa,
i m'agradaria pensar
que encara tot és com jo voldria.

Salut i poesia per a tots i totes.

Publica un comentari a l'entrada