EMPREMTES

La poesia és el mitjà més eficaç per moure els cors. PO CHU YI (772-846)

dissabte, 26 de juny de 2010

LES LLUNES DE FEDERICO GARCIA LORCA

El següent poema el vaig escriure a partir d’un comentari fet per Olga Xirinacs sobre un post publicat per mi relacionat amb Federico García Lorca (Romance de la luna): "¿T'has fixat, Calpurni, que diferents són els poemes del romancer i altres de Lorca, del "Poeta en Nueva York"? És tot un altre Lorca". Vaig rellegir part de l’obra de Lorca buscant aquestes contraposicions. La lluna va ser l'element a comparar. El poema, és clar, és més de Lorca que meu.

(Imatge: creació pròpia a partir d'imatges manllevades d'internet)

M’enamora la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna de Granada,
la lluna gitana,
no la que du sang
ni la que mira al biaix.

M’agrada la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna d’il•lusions,
l’esplendorosa i clara,
no la que crema el fal•lus dels cavalls
ni la que llava les ferides d’aquests.

M’enamora la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna que mou els braços
i ensenya els seus pits de dur estany,
no la que copia en marbre
noms vells i cintes deslluïdes.

M’agrada la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna, encara que negra,
dels bandolers que canten els esperons,
no la lluna d’insectes
ni la rabosa de les tavernes.

M’enamora la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna que apareix
i fa que es perden les campanes,
no la que il•lumina transatlàntics
ni la que juga amb l’església abandonada.

M’agrada la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna que va pel cel
amb un xiquet de la mà,
no la que estén el seu amiant
sobre els cocodrils que dormen.

M’enamora la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna de pergamí
quan Preciosa tocant ve,
no la que mira la multitud que perboca
ni la que ataca els congostos.

M’agrada la lluna de Lorca,
però no la de Nova York;
la lluna redona que es banya
sobre l’aigua de les paraules,
no la terrible, la silenciosa,
no la que desemboca pel Hudson.

11 han deixat la seua empremta:

Vida ha dit...

A mi la que m'agrada és la lluna de (Mal)lorca :) Saluacions.

Carme ha dit...

Un poema bonic, encara que tu diguis que és mig manllevat. Està molt bé.

zel ha dit...

Tot i això, preciosa barreja, m'ha agradat molt!

kweilan ha dit...

M'ha agradat molt a mi també. Molt bo!

Marta ha dit...

Tot el que es refereixi a la lluna, té molt de sentit per a mí. Quan noi la veig en dies, la trobo a faltar.

Pilar ha dit...

Como la luna sale tanto de noche
un amante le aguarda en cada reja
luna, luna de plata cascabelera
luna de ojos azules, cara morena.
(Enrique Llovet, Antonio de Lara)

No he pogut estar-me...I ara no paro de cantar aquest cançó.

Olga Xirinacs ha dit...

Moltes gràcies per la teva amable benvinguda, Calpurni (m'agrada la sonor del nom). Has interpretat meravellosament les diferències, i se't felicita. M'agraden els poetes que tenen molts registres i variacions. Cal aprofitar els potencials que tenim.

anna serrat ha dit...

La meva emprempta és petiteta davant tanta grandesa....

Gràcies per compartir

CALPURNI ha dit...

Gràcies a TOTES pels vostres comentaris.
La lluna, ja se sap, té eixa presència que tant ens atrau.
Gràcies Anna per la teua visita; sigues benvinguda al cau (no hi ha empremta petita si és valuosa).

Anònim ha dit...

"...no la que crema el fal•lus dels cavalls
ni la que llava les ferides d’aquests."
No he vist versos més dolents en ma vida!

CALPURNI ha dit...

Benvolgut anònim valencià: "Poeta en Nueva York" de Federico García Lorca està ple d'imatges de gran força com aquesta. El vers en concret diu: "Era que la luna quemaba con sus bujías el falo de los caballos". El poema en que es troba es diu "La luna pudo detenerse al fin".
Salut.

Publica un comentari a l'entrada