 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
Qui sap res de la paraula,
dels revolts exactes dels seus viaranys,
de l’escrit quan cessa el moviment?
Res no es vàlid sense la vostra mirada.
El discurs mor quan és escrit
però la mirada atenta se salva quan l’escrit l’inunda.
Si ateneu humilment escoltareu els signes íntims que us habiten,
els límits de la perifèria del verb:
la paraula exacta.
Dellà dels sons us arribarà el llenguatge del silenci
i la mirada geomètrica de la vostra terra,
la superfície immaculada del llauró
i el camí que s’endinsarà en la vostra pell.
La ciutat somiada creixerà a poc a poc
a les sotavoltes callades dels rius indestriables,
i als saulons,
i a les
mansardes.
I arrelarà en vosaltres la paraula:
la paraula que conté la vida.
I només sereu paraula
combatent la foscúria:
la delerosa i fosca consciència
del signe.
Poema propi, inèdit.
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Les paraules quan les deixem lliures no sabem pas quin rumb seguiran, suposo que depen molt del missatge que transmet a qui se les mira...
Paraules de vida, bonic poema.
Gràcies, M. Roser.
És evident que som humans perquè fem servir la paraula.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada