 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
2
us escric
cada nit cada dia quan baixa
com un
ocell de blanques ales
entra a la
casa
i escampa
sa presència
a les
fulles resseques
del llibre
de poemes la novel•la
a mig
llegir
la tassa de
cafè les llargues hores
de la tarda
les cuixes
rodones de
l'amant
desconeguda
en llits
furtius
obertes a inhòspits delits
insospitats
rancors
la solitud
amb un
perfum de préssecs
pomes
codonys
en
descomposició
la solitud
rellisca
com un peix
a
l'interstici obturat de les coses
fletxa segura
al cor vençut
de les coses
magma
vessat com una pena immensa al costat
esvaït de
les coses
Jaume Pérez Montaner
Adveniment de l'odi
Ed. Tres i Quatre, 1976
Més sobre l'autor, ací.
Entrades
3 han deixat la seua empremta:
Aquest ocell de blanques ales em sona a inspiració...I la solitud és tan agraïda quan la necessitem! Si no l'hem triada pot ser tot un patiment...
Bona nit, Jesús.
Cometari de Jaume Pérez Montaner al Fecebook:
"Encara m'agrada el poema. Gràcies, Jesús!"
La solitud sembla un concepte negatiu però com ben dius, M. Roser, de vegades la necessitem.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada