(Home plorant, Safet Zec) |
La meua maror em vetlla cada nit,
capgirant-me la son amb el seu brunzit.
Mire la serra i els tossals i pense
en l'eclipsi d'argila que ens separa;
grapats de pols i hores marcides sense
un resquill de llum. Ai! cada vegada
que et recorde plore. Plore sobre el mur
i la frontera —com diuen que ploreu
els homes— i continue l'insegur
destí, llevant-li mordasses a la veu,
perquè si les coses són com són, deixa'm
que parle d'elles i que tome i parle,
com d'una petitesa que se'm queixa
per tot el cos a un ritme inevitable.
Llibre d'amic e amada
Fernando Torres, Editor, 1980
Més sobre l'autora, ací
2 han deixat la seua empremta:
Penso que homes i dones ploren de manera semblant...En cada cas és una gotellada de sentiments!
Bona vesprada.
Estic d'acord amb tu, M. Roser. Plorar sempre és plora siga qui siga el que ho faça.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada